dilluns, 30 de maig de 2016

Súper Cara B!

No dono l'abast. 
Entre l'alternança d'eleccions i casos de corrupció la Cara B sona més que mai.
Però en aquests dies el desallotjament d'un antic banc ocupat al barri de Gràcia des de 2011, s'està convertint amb l'exemple més gran de Cara B.

Un missatge bastant agressiu o intimidatori.
A mi em semblen un club privat amb molta barra. Tanta, que fan veure que fan un bé social general, i en realitat el que fan és utilitzar la violència per continuar vivint de l'aire del cel... 

I així, els que se suposa que criden proclames contra el capitalisme, exploten les classes treballadores igual que aquells a qui critiquen

O és que el cotxe reventat per ells, és d'un polític que ha cobrat comissions? No. Segurament no. És d'algú que amb mala sort el té assegurat a tercers i per tant haurà d'afrontar en solitari els danys que li hagin causat. Igual que els comerciants que aquests dies tindran buides les botigues perquè la gent no volta pel barri "pel que pugui passar".

I si el banc es toca... Mira què passa...

El que és segur, és que tant el propietari del cotxe com els comerciants, com els veïns... paguen els seus impostos a la ciutat de Barcelona, l'Ajuntament de la qual ha afrontat el lloguer del local, que ha permès que els okupes i el banc propietari del local estiguessin tranquils per uns mesos.

No es pot afegir res més.

Aquest és l'interès dels okupes. Mantenir-se allà on són, res més. Se'ls si enfot el veïnat i tota la resta.

Això per una banda. Per l'altra, un ajuntament cedeix a l'extorsió d'un petit grup i utilitza els diners que haurien de ser destinats a fins socials a pagar-los les despeses. I ara, l'alcaldessa que li va al darrera demana mesura a les forces de l'ordre públic perquè continguin un tumor que ni ella ni els anteriors saben com extirpar????

 I ara resulta que són els mossos els que passen de mida.

Va home, va!

divendres, 18 de març de 2016

La nostra millor versió

Diuen que som una de les generacions més ben formades. Sembla evident que havent tingut accés a un ensenyament públic i gratuït així ha de ser. A més, hem tingut la sort de viure en l'era d'Internet, que ens fa experts en qualsevol cosa. De la nit al dia qualsevol pot saber de qualsevol cosa només buscant-ho a internet. Si a més sap una mica d'anglès, encara més.

Tenim mil eines que ens comuniquen, enllacen, atrapen... I tenim a l'abast tecnologia que ens permet visualitzar qualsevol cosa pràcticament en qualsevol moment i qualsevol lloc. Fantàstic. Desmesurat però. No som capaços de gestionar tota aquesta informació, i en som conscients però la banalitat ha pogut més que el rigor i l'honestedat i donem per fet coses que només coneixem de forma esbiaixada. 

Quina llàstima. Quina llàstima que podent arribar a un coneixement  més complet, haguem optat pel contrari. Per desdibuixar el coneixement fins a fer-lo superficial. 

Així, ens formem opinions que esdevenen dogmes a través d'imatges vistes en pantalles petites, editades amb filtres, amb músiques o sense... Amb comentaris que llegim en diagonal i dels que sovint fem interpretacions respecte el que ha volgut expressar el seu emissor. 

També sabem de coses, moltes, o ens pensem que en sabem perquè n'hem llegit un titular o un dels nostres amics ha compartit alguna cosa en alguna de les seves xarxes socials.

Tot queda així. Mig entelat per les mitges informacions, poc extenses i molt gràfiques. Una imatge val més que mil paraules deien, però no és ben bé així. Sovint les imatges poden portar a equívocs també. 

I bé, per tot això podem acabar sent injustos amb altres, però tampoc importa. Total, són persones a les que mai coneixerem seguramente. Són persones amb les que hem coincidit virtualment per atzar. En altres circumstàncies mai no hauríem trabat una conversa. Ni agradable ni desagradable. O potser sí. Potser en altres circumstàncies s'hauria creat una amistat invulnerable i eterna. Qui sap. La xarxa treu el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. O més aviat hauria de dir que pot treure el millor i el pitjor de nosaltres mateixos.

I aquest és el propòsit que jo em faig avui. Mirar de treure només el millor.

Amb internet he pogut conèixer llocs, persones, música, idees... que d'una altra manera mai hauria conegut. I és clar, tant d'intercanvi m'ha vingut de nou i sovint he perdut la perspectiva i he pensat que el que estava passant en un fil era el més important. I no. No ho és. El més important és el que passa aquí i ara. Allò que és tangible. I allò que és tangible sóc jo i  el que faig i el que sento. El que sento per damunt d'altres coses. I sí, veig moltes misèries humanes, (no noves, antigues, estic segura que són molt antigues) que m'aclaparen. I no em queda més remei que recordar Ghandi i fer de les seves paraules el meu lema. Un gra de sorra de cadascú en aquest sentit, podria haver transformat el món, però justament les misèries humanes  (molt ben representades pels 7 pecats capitals pel Cristianisme) ens porten a jutjar els altres amb arrogància desmesurada, malmetent així qualsevol possibilitat de cooperació.

Llàstima. Tantes coses que podríem aconseguir si no fos per això...

I sense venir a tomb d'aquesta dissertació, aquí us deixo una cançò, banda sonora de la pel·lícula Closer. Per a mi, no una pel·lícula d'amor. Ni de sexe... Senzillament una pel·lícula sobre la sol·litud. I és que estem sols. Fem el camí sols. Decidim per nosaltres sols. Sempre. Ningú no ens frena. Ningú ens empeny. Només nosaltres mateixos.


dilluns, 1 de febrer de 2016

Fer tangible el que no ho és...

Hi ha  moltes coses que trobo admirables, però potser n'hi ha una que em sembla especialment meritòria. I és l'art. Crear d'allà on no hi havia res, alguna cosa.

El pas següent, però, quin és? El que pretén qualsevol creador és que la seva obra tingui projecció, que altres reconeguin "l'art" d'allò que s'ha fet? Suposo que sí. I que a més a més, doni diners, és un premi. O al menys això sembla que ha de pensar o esperar qualsevol creador artístic, en el sentit més estricte de la paraula, atès que és evident i de tots coneguts que no és en aquests circuits que es mouen els diners.

Hi ha però dins d'algunes persones una força que els empeny a fer coses poc segures, poc previsibles, o amb poc futur, econòmicament parlant. Després hi ha altres persones que pensen que haurien de fer alguna cosa diferent però no ho fan. Perquè, òbviament, fer coses amb poc futur o futur incert, no és fàcil.

Tanmateix, intentar-ho ja és un èxit. És, més enllà del fracàs o profit del projecte, un motiu de satisfacció personal, per no quedar en l'intent, en la por, en l'extenuació. Posar el cor en el desig de realitzar alguna cosa poc segura i esforçar-se per vèncer les poques probabilitats de tirar-ho endavant.

I d'on ve tota aquesta digressió? Doncs ve de dos "coses" que he vist avui. Una, de la pel·lícula (i tota la gent que l'ha fet possible) que ha guanyat el Premi Gaudí 2016 a la millor pel·lícula, El camí més llarg per tornar a casa.



Pel·lícula que no pensava veure perquè presumeixo que em farà patir, però que veuré, per respecte als qui lluiten per allò que desitgen.

I per altra banda, una combinació d'animació (Silver Rios) i poesia (Ramon Bartrina), reinventant un paisatge real.



Un aplaudiment a tots ells i a elles, a tothom i totadona que persegueix, contra tota lògica, el que sent a dins.























dissabte, 30 de gener de 2016

Corea del Nord

Sabeu on és Corea del Nord? Àsia, si? Està davant les costes de Japó. "A sobre" de Corea del Sud.

Què més saps d'aquest país? Jo avui em sento impactada per haver descobert la seva realitat social. La despersonalització a la que estan sotmesos els seus ciutadans, de dalt a baix. I els nens...

 

Cada cop que sento un testimoni com el d'ella és impactant, colpidor. Mena a actuar. Però alhora posa en contrast el que primerament em fa l'efecte que és falta d'acció dels anomenats països democràtics, les democràcies occidentals... Però ràpidament m'adono que no és falta d'acció. És acció per omissió. No hi ha dubte. No hi ha cap interès en que la majoria tinguem una bona situació. I és flagrant la responsabilitat dels qui ens dirigeixen. 

Uns quants ens han fet creure que podíem triar, i hem triat. Hem triat uns farsants que fan veure que saben el que ens convé. Però els fets, demostren que el que saben és el que els convé a ells i que faran tot el que calgui per aconseguir-ho. Per a ells. Per als seus. Per a les seves següents generacions. Perpetuant un sistema social piramidal, on hi ha una privilegiada minoria que acumula riqueses que podrien resoldre problemes endèmics de països explotats i empobrits i mantindria sistemes de protecció social justos i suficients.

Ara el més vergonyant és el que està passant a les costes gregues amb la crisi siriana. Sentia dimarts passat l'entrevista a Óscar Camps, director de Proactiva OpenArms, a La Tribu de Catalunya Ràdio. "Aquí està el poble salvant al poble." Deia. 

Doncs això. El poble salva al poble mentre els altres viuen la vida exprement-nos com paràsits invencibles.


I doncs què hem de fer? Sembla que poc marge de maniobra tenim, més enllà de procurar fer el bé tant com puguem. Així doncs, fem-lo. Milers de formes. Algunes ni costen diners. Si trobes al súper mercat que a algú li cau alguna cosa. Reculla-li. Si entres a una oficina de Gas Natural o Repsol.. o qualsevol d'aquests altres pops que contracten els paràsits per garantir-los una jubilació daurada, a ells i als seus besnéts, digues bon dia. Els qui estan a un costat i a un altre de la taula, són "dels teus". 

Titelles. I només ens queda això. No ignorar-nos. Reconèixer-nos els uns als altres i desitjar-nos el millor.



dimecres, 27 de gener de 2016

Les coses que em passen pel davant.

Faig zapping, si. 
Mentre envio correus, ordeno una transferència, refresco facebook... 

Enganxo de passada un programa que no em crida l'atenció. Fins i tot podria dir que em repèl. Es tracta del programa que presenta Sandra Barneda a la que fent zapping vaig veure que també presenta alguna cosa de Gran Hermano. Gran Hermano... Què deu tenir Gran Hermano que periodistes com Mercedes Milà o Jordi González s'hi hagin avingut? És només per diners? Ningú no diu que hagin de treballar per amor a la televisió, però participar d'un espectacle tan penós com és aquest programa, que a altres països ja han mort fa temps, resulta desconcertant, o per a mi, incomprensible.

Doncs bé. Sandra Barneda ha entrevistat una dona que ha passat el seu embaràs afrontant alhora un càncer de mama. Quina contradicció més gran. El pit, que és allà on es troba el que pot donar vida a la seva filla, és on es troba també el seu pitjor enemic. I allà està ella. Amb la nena d'11 dies, Cristina, i ella amb un somriure d'orella a orella, una mirada brillant i serena, un cabell molt molt curt, rastre de les seqüeles del tractament... I per si això fos poc, per si fos poc resum de l'heroicitat d'aquesta dona, que ha afrontat un embaràs d'emocions extremes, puc veure al damunt del sofà, en un costat, un gat! És aquesta dona una dona temerària? Una dona inconscient? Tot d'una, mentre explica com comparteixen emocions i vivències un grup ben nombrós de dones que segueixen tractament a la Vall d'Hebron i continua sostenint en braços la nena, amb l'ajut d'un gran coixí, veig que estira el braç i comença a acariciar el gos. Un gos que no sé quina raça és però sense cap dubte és de mida ben gran. 

I així m'adono de què és el que ha fet que aquesta dona afronti aquesta experiència com ho ha fet. És l'amor. Aquesta dona té molt d'amor a dins i no pot per més que repartir-lo i per tant no podia evitar ser mare en qualsevol circumstància, assumint els riscos i la responsabilitat de les seves decisions. 

Així doncs, Alba, endavant amb tot i tots. Gaudeix-ne i lluita'ls. I gràcies per compartir el teu coratge.

I de l'altra banda... de l'altra banda un pare. Pare orfe de pare, del que va heretar la professió per la "gràcia de Déu" sembla ser. Per a mi aquesta expressió és comparable a dir que va néixer a Ratikulín. És un pare responsable que va tenir la mala sort de néixer en una família irresponsable que va vendre la seva imatge des de ben petit i segurament per això, ha demanat discreció en la projecció de la imatge de les seves filles als mitjans de comunicació. Ben fet Francisco. Un pare i una mare, per damunt de tot, han de protegir els seus fills. Però el que no entenc és per què tu mateix exposes la teva filla a les xarxes socials i sense deformar-li la cara amb aquells quadradets que tothom anomena píxels. A mi de tota manera el que m'ofèn més no és que la nena estigui als braços del seu pare, que segur està molt segura en un context que ell controla sobradament. El que m'ofèn de veritat és veure i saber, tal i com han insistit tots els experts en tauromàquia, que el brau no era un brau. El brau era un brauet. Petit, jovenet, cansat i ferit. Bé. Això no ho diu ningú. Però la sang ben vermella ho explica millor que mil paraules.

Aquí hi hauria de posar la foto, amb la cara pixelada, de la nena, que només la pot ensenyar el seu pare, que per això la va (presumptament) engendrar. Però sobretot jo voldria ressaltar la sang de la "vaquilla". Però com que no vull posar la foto, poso una altra cosa, més bonica, i que m'ha sortit en buscar "toro". Bendito Benicio.



I no es pot fer altra cosa que concloure que el món està podrit. Però consolem-nos. No ho està ni més que ahir ni més que demà. La força no està en el poble, no ens enganyem. Si fos per això el món aniria molt bé. Només cal veure el poble salvant al poble, com bé va dir Oscar Camps, socorrista de la ONG de Badalona Poractiva OpenArms, amb motiu del reportatge del Sense Ficció d'ahir, "To Kyma".  

Així doncs, ajudem. En tot el que puguem. A prop i lluny. Molt o poc. Siguem generosos tan com puguem i sense dubtar gaire. 

I per acabar us deixo una foto dels nostres rucs, en Carbó i la Mel, que avui m'han fet ballar al seu son, sortint del seu tancat. Ah. La "seva" protectora està en un tràngol per rescatar 30 animals que un ANIMAL humà estava deixant morir. No paro de donar-hi voltes, però crec que estem al nostre límit familiar... Que som família nombrosa no reconeguda per l'Estat... Aquí trobareu més informació, i si voleu posar peles, millor.
 




dimarts, 2 d’agost de 2011

VENDRE DEUTE PÚBLIC

"La prima de risc a Espanya marca un nou rècord en superar els 400 punts bàsics." (3cat24.cat)

Què? Com us heu quedat? Doncs potser us heu quedat com jo, sense entendre què volia dir aquest titular. En Domènec però, que és com un home del Renaixement i entén de tot, m'ha il·lustrat.

Aquest "400" es refereix a un índex que indica el risc que un país no torni el seu deute. Anem a pams.

Imagineu que no podeu pagar la hipoteca (deu ens en lliuri), i demaneu a algú que us deixi diners per pagar-la durant un temps. Trobeu aquest "algú", però com que no és de la vostra família i no se'n refia del tot, us els deixa amb la condició que els hi tornareu d'aquí 6 mesos i per cada 1.000 euros que us hagin deixat, en tornareu 1.080.

Vet ací que podeu pagar la hipoteca durant aquests mesos, però passats els 6 mesos que vareu acordar haureu de continuar pagant la hipoteca que no podeu pagar, i retornar el deute que vareu contraure per pagar la hipoteca. Amb una mica de sort, podreu fer hores extres, treballar a dos llocs, o treballar en l'economia submergida per fer front a aquest doble pagament. Sempre que hi hagi feina, és clar.

En el pitjor dels casos, podeu entabanar algú altre perquè us deixi els diners que heu de tornar al primer que us en va deixar.

Si extrapolem això a l'economia d'un país, els seus ingressos provenen sobretot del que els ciutadans aporten, però aquests diners han de servir per cobrir els serveis que l'Estat ha de donar, si més no en un país com el nostre: sanitat, ensenyament, seguretat ciutadana, etc. Difícilment un Estat pot preveure uns ingressos extres, com ara podria donar-se en el cas d'una família, per poder fer front a aquest doble pagament. Alguns diran que l'Estat pot tenir previstos uns ingressos extres perquè hi ha un projecte d'envergadura en perspectiva, com ara unes Olimpíades o quelcom similar, que deixarà uns dinerets al país. Això però és una fal·làcia més dins d'aquest plantejament que hores d'ara suposo que ja haureu vist que és tot una gran mentida. I dic això perquè un projecte així, també requerirà d'una gran inversió i manteniment d'infraestructures i serveis.

Així doncs es pot donar el cas que malgrat tot un país es trobi amb un dèficit tal que necessiti demanar novament diners per poder pagar els seus deutes. I vet ací que tenim una nova emissió de deute públic per disposar de diners per pagar els seus deutes (al quadrat).

I d'aquí la prima de risc. Els qui vulguin "arriscar-se" a deixar diners a un país, tenen aquesta referència per saber quines probabilitats hi ha de que els tornin els diners. El que és més curiós és que si un inversor desconfia, n'hi ha prou amb que el país en qüestió llanci un farol prometent un retorn amb interessos més alts, perquè els inversors els agafi de cop i volta la confiança. En Domènec diu que l'interès més alt compensa el risc. Jo dic que si de cas, estaborneix el dubte.

En canvi a mi em genera un nou dubte: per què fent-se tan evident que no es podran tornar els diners, hi continuen invertint? Quin és el guany que n'obtenen? Per què l'Estat pot continuar "venent" el seu deute malgrat això?



La resposta formal diu que, suposadament, els estats no poden fer fallida.


Que potser un estat que no pot prestar els serveis als ciutadans no està "fallant"???? No està fent fallida?

Vull fer notar que tot això comença amb una gran mentida: la venda de deute públic. La venda del deute públic no és una venda. En una venda el que ven obté un benefici. En la venda de deute públic, el que aconsegueix el país que ven, és més deute. Així, cada cop haurà de gastar més diners en pagar deute i per tant tindrà menys diners per serveis, que és el que ens passa ara, que han de restringir els serveis públics per poder pagar el deute, perquè el deute no es pot deixar de pagar, però als ciutadans si que se'ns pot deixar d'atendre.

Alguns espabilats diuen que ja es veia a venir que aquest ritme no era sostenible.

I jo penso que el que no és sostenible és que hi hagi tant cínic al món.

Conclusió:













dimecres, 27 de juliol de 2011

FELICITATS DENALI!

Avui fa tres anys que va néixer la Denali.

Jo no n'estava al corrent llavors.

És cert que fa tres anys per aquestes dates estàvem buscant adoptar un gos.

Vam anar a diverses protectores, vaig mirar per internet...

Vaig estar a punt d'adoptar un parell o tres de gossos que finalment no van quallar, i de sobte vaig veure un anunci: "cadells de malamut en adopció".

Quan era adolescent m'encantaven els gossos de trineu. Una de les meves passions era esquiar i els gossos de trineu em transmetien valors similars: força i natura.

Em vaig informar sobre la raça i el caràcter dels nòrdics i vaig contactar amb la propietària i em va explicar que eren fills de dos gossos que s'havien trobat. Gairebé no havien tingut temps de saber quan entrava la femella en zel que ja venien en camí 8 cadells.

Com que ella era una propietària responsable, es faria càrrec dels cadells fins a les 8 setmanes, que és el que es recomana pel bon desenvolupament emocional dels cadells, relacionant-se amb la mare i els germans.

La Denali va ser un regal d'aniversari. Ningú se li posin els pèls de punta. En el cas dels animals, el més important no és qui el fa ni què regala, sinó qui el rep. I en aquest cas qui el rebia estava disposada a posar el coll en l'empresa.

Posar el coll es va traduir en llegir llibres, consultar internet, i va culminar en contactar amb una educadora canina per a l'educació del cadell. Hores d'ara la majoria ja deveu saber que "la senyo" va ser la Roser Feliu, de Lladruc. Encara ara m'afalaga dient que quan va venir a casa, la mateixa tarda que va arribar la Denali -gairebé 9 setmanes després d'avui-, al·lucinava en veure aquell repertori de kongs, nusos, i altres joguines i andròmines per a la cadelleta. I, sobretot, el llibre d'Ian Dunbar amb fosforito i postits.

Després de tres anys, la Roser és una bona amiga (avui la convidaré al cafè per celebrar l'esdeveniment), i jo he fet un munt de coses amb el pretext dels gossos. Que ara ja són dos, el Denaleto Roqueto també omple la casa, i de quina manera!

Però si faig balanç, haig de dir que la Denali m'ha ensenyat quines són les coses importants. I el més important és mantenir-se tranquil i esperar, i que per molt que t'estimis algú de vegades pot fer coses que no entens, però l'estimes i en tens cura igualment. Ah! I que el concepte d'higiene és moooolt relatiu!!!

Denaletis, per molts anys juntes!

FELICITATS!

dimecres, 27 d’abril de 2011

Un pas endavant...

Fa uns mesos vaig proposar-me trobar la manera de fer més feliços els gossos i crec que ja sé com. Aquest mes d'abril hem acudit a un curs de gossos detectors i de salvament, a BlueNitDogs , i ho hem passat realment bé. S'ha fet curt, molt curt. La informació ben organitzada, teòrica i tècnica, i les pràctiques, ens han fet re-descobrir com en són de fantàstics els gossos. Però hi ha una cosa que no estava al temari i que també ens hem endut: l'amor als gossos.

Ja ens els estimàvem nosaltres els gossos, i molt, però parlo d'una cosa diferent. Parlo de la tendresa i el respecte que en Santi transmet en tot el que diu dels gossos, siguin com siguin, vinguin d'on vinguin.

Des que vam saber que teníem la possibilitat d'adoptar la Denali, quan ella encara no tenia un mes, el primer que vaig fer va ser llegir el llibre de l'Ian Dunbar, " Un cadell a casa", que em va recomanar la Mariona Monrós. Va ser tota una lliçó del que és un gos i les seves possibilitats, i em va fer adonar de la feinada que se'ns girava, més de la que ja preveiem. Tanmateix, la feinada s'ha convertit en un plaer, una activitat que ens anima i encurioseix a cada pas que fem. I així és com hem anat a petar a fer el curs amb BND. Buscant una activitat que poder practicar amb els nostres gossos.
En aquest trajecte hem tingut l'oportunitat de conèixer diversos professionals dels gossos, tant de l'educació canina com de disciplines esportives amb ells, però només una altra persona abans que en Santi ens havia transmès quelcom similar, i aquesta és la Roser Feliu, amb qui vàrem contactar per l' educació del cadell, i que ens ha animat sempre a fer més i més coses amb els gossos i, sobretot, ens va ensenyar el que era l'amor incondicional per ells.

En aquest curs però, hem pogut respirar en l'ambient el que és l'amor als gossos. En Santi els coneix molt bé i hi empatitza tant, que pot fer-te entendre senzillament el que de vegades pot resultar difícil quan de gossos es tracta. I llavors, quan et sembla que estàs davant un boig dels gossos, apareix l'especialista, el tècnic, l'estudiós, que comparteix el seu mètode de treball sense embuts i amb desig.

Aquesta manera de fer ha generat, si més no en el grup que nosaltres hem estat, un ambient de cooperació i respecte mutu que ens ha permès mirar i admirar els nostres gossos i els dels altres treballant molt bé, amb el poc que els havíem sabut ensenyar.
En Santi -i la Montse, que segur que ella hi té molt a veure en això-, tenen una "agenda oculta", segur. I en aquesta agenda oculta crec que hi diu alguna cosa així com: "Fer que cada dia hi hagi més gent que estimi els gossos com es mereixen, i els sàpiguen tractar com correspon." Si és així, aquí casa aquest missatge ha arribat i des del primer cap de setmana ja en recollim els fruits. Notem en la Denali i en Roc canvis subtils però que són els que ens donen, ara si, el senyal de que la cosa va bé. Sempre hi ha anat, segur, però ara més!

Gràcies família BNitD!



dilluns, 27 de desembre de 2010

Benvolgut President...

Benvolgut President,

Fa més de 10 any que sóc interina, la major part del temps al Departament de Justícia. Amb això vull dir que he tingut canvis de govern. Anys millors i anys pitjors. En resum, més o menys igual, fos del color que fos el govern. Jo però no sóc la mateixa, ja que moltes esperances i il·lusions s’han vist truncades per circumstàncies de les que no tinc control.

No he tingut oportunitat de presentar-me a oposicions, i fins i tot he vist com es desconvocaven les que em feia l’efecte que havien de ser “les meves”, després d’una inversió de temps i diners considerable. També he vist com, després de 10 anys d’estar a la casa, és possible que altres que han entrat més recentment tinguin accés al funcionariat més fàcilment que jo, gràcies al famós decret d’àmbits. I més... He vist com es congelava el sou i, recentment, es reduïa.

Ara bé, sóc millor professional que fa deu anys, quan vaig entrar a la casa. Tinc més experiència i sóc més competent que quan vaig entrar. I tot això, malgrat el poc reconeixement, per no dir cap, que percebo de “l’empresa”. Els caps ocupats en els que els ve de més amunt que en els que els ve de més avall, com si els de més avall no els necessitéssim. Els complements de productivitat que no reflecteixen realment l’esforç personal de cadascun de nosaltres, aconseguint l’efecte advers al que pretén...

Tanmateix, continuaré complint amb la meva parcel·la de responsabilitat pública, perquè hi crec fermament. Tant per complir-la com per fer-la complir. I això tot i saber que ningú ho valorarà i que si el proper President s’ho proposa, em fotran una patada al cul i marxaré amb una ma al davant i una altra al darrera, després de 10 de serveis...

Jo també li desitjo bona sort, President, encara que estic segura que a mi em farà més falta que a vostè.

Ja té el despatx parat.