La nostra millor versió

Diuen que som una de les generacions més ben formades. Sembla evident que havent tingut accés a un ensenyament públic i gratuït així ha de ser. A més, hem tingut la sort de viure en l'era d'Internet, que ens fa experts en qualsevol cosa. De la nit al dia qualsevol pot saber de qualsevol cosa només buscant-ho a internet. Si a més sap una mica d'anglès, encara més.

Tenim mil eines que ens comuniquen, enllacen, atrapen... I tenim a l'abast tecnologia que ens permet visualitzar qualsevol cosa pràcticament en qualsevol moment i qualsevol lloc. Fantàstic. Desmesurat però. No som capaços de gestionar tota aquesta informació, i en som conscients però la vanalitat ha pogut més que el rigor i l'honestedat i donem per fet coses que només coneixem de forma esbiaixada. 

Quina llàstima. Quina llàstima que podent arribar a un coneixement  més complet, haguem optat pel contrari. Per desdibuixar el coneixement fins a fer-lo superficial. 

Així, ens formem opinions que esdevenen dogmes a través d'imatges vistes en pantalles petites, editades amb filtres, amb músiques o sense... Amb comentaris que llegim en diagonal i dels que sovint fem interpretacions respecte el que ha volgut expressar el seu emissor. 

També sabem de coses, moltes, o fem veure que ens pensem que en sabem perquè n'hem llegit un titular o un dels nostres amics ha compartit alguna cosa en alguna de les seves xarxes socials.

Tot queda així. Mig entelat per les mitges informacions, poc extenses i molt gràfiques. Una imatge val més que mil paraules deien, però no és ben bé així. Sovint les imatges poden portar a equívocs també. 

I bé, per tot això podem acabar sent injustos amb altres, però tampoc importa. Total, són persones a les que mai coneixerem seguramente. Són persones amb les que hem coincidit virtualment per atzar. En altres circumstàncies mai no hauríem trabat una conversa. Ni agradable ni desagradable. O potser sí. Potser en altres circumstàncies s'hauria creat una amistat invulnerable i eterna. Qui sap. La xarxa treu el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. O més aviat hauria de dir que pot treure el millor de nosaltres mateixos.

I aquest és el propòsit que jo em faig avui. Mirar de treure només el millor.

Amb internet he pogut conèixer llocs, persones, música, idees... que d'una altra manera mai hauria conegut. I és clar, tant d'intercanvi m'ha vingut de nou i sovint he perdut la perspectiva i he pensat que el que estava passant en un fil era el més important. I no. No ho és. El més important és el que passa aquí i ara. Allò que és tangible. I allò que és tangible sóc jo i  el que faig i el que sento. El que sento per damunt d'altres coses. I sí, veig moltes misèries humanes, (no noves, antigues, estic segura que són molt antigues) que m'aclaparen. I no em queda més remei que recordar Ghandi i fer de les seves paraules el meu lema. Un gra de sorra de cadascú en aquest sentit, podria haver transformat el món, però justament les misèries humanes  (molt ben representades pels 7 pecats capitals pel Cristianisme) ens porten a jutjar els altres amb arrogància desmesurada, malmetent així qualsevol possibilitat de cooperació.

Llàstima. Tantes coses que podríem aconseguir si no fos per això...

I sense venir a tomb d'aquesta dissertació, aquí us deixo una cançò, banda sonora de la pel·lícula Closer. Per a mi, no una pel·lícula d'amor. Ni de sexe... Senzillament una pel·lícula sobre la sol·litud. I és que estem sols. Fem el camí sols. Decidim per nosaltres sols. Sempre. Ningú on ens frena. Ningú ens empeny. Només nosaltres mateixos.