Denali a la ciutat. Són Fires!

Avui ha sigut un matí dur i estressant per a la Denali els fruits dels quals els ha recollit en Domènec en arribar, la qual cosa vol dir que la tarda s'albirava tensa per a nosaltres. Com que abans de sortir de la feina he trucat a casa i m'han passat el parte mentre pujava pensava quines coses podiem fer per ajudar-la a estar millor perquè n'estava segura que estaria carregada d'energia i sense saber massa què fer-ne. Així doncs, hem decidit que l'haviem de portar a passejar i també havíem d'anar a Girona a buscar un kong nou, més gran i més dur, perquè ens fa l'efecte que amb els que té ja no en fa prou... I dit i fet... El passeig ha sigut en 4 etapes:
Primera: passejada pel nostre jardí per descarregar el ventre abans de passejar (la intenció és que s'acostumi a fer-ho abans de sortir de passeig i així relacioni el passeig com un premi per fer les seves coses fora de casa. Gairebé no feia cas de res, no li interessava el que jo li proposava, fugia, tornava... tan excitada estava que no ha controlat la força amb que em clavava les dents i m'ha fet dos tallets i ha fugit esperitada. Jo com sempre he cridat i he agafat la marxa cap a l'altra banda de casa i quan ha vist que no li feia cas m'ha seguit, expectant... Tot i així hem continuat amb el programa, conscients que l'única manera d'aconseguir que es calmés era gastant energia.
Segona: Ens hem aturat a Sant Martí per deixar-la còrrer pel camp de futbol, un entorn que ens permet tenir un cert control encara que no la portem lligada. Si que ens seguia, però de venir a la crida res, de jugar a buscar la pilota si, però de portar-la... Màxima indiferència... Total que quan ja es feia fosc i hem decidit marxar cap a Girona no hi havia manera que vingués... I hem jugat fort... Li he dit: "Denali, adéu" i hem pujat al cotxe i hem corregut uns metres (pregant per a que continués mantenint l'atenció en nosaltres i, voilà! Ha travessat el camp a la velocitat de la llum i s'ha llençat als nostres peus, que nosaltres ja havíem saltat del cotxe i l'esperavem amb els braços oberts, les mans plenes de pinso i l'aigua a punt! Uuuff! Cap dins al cotxe! Béééé! A dins el transportí ajeguda. Començava a estar cansada... Començava a tornar en si!
Tercera: Aturada per comprar un kong. La baixem del cotxe i per primer cop a la seva vida camina per l'acera! Orelles baixes, no vol caminar... Anem Denali i s'arrenca... Segueix... Molt bé! Entrem a la botiga i pixarada al canto i contra-canto, que hi havia una nena que li ha dit unes cosetes i clar... Ocells exòtic cridant i la dependenta baladrejant encara més... Entra un altre li diu coses, una altra dependenta i vinga... ella cua i cua i tothom a amanyagar-la... Feia uns quants dies que no veia gent nova. És el que té la tranquil·litat de la Llémena... Apa-la. Desprès d'assortir-nos de nova munició per enfrontar el matí de demà (últim matí de coincidir tots dos treballant) tornem al cotxe. Més aigua...
Quarta: I ja que erem a Girona hem decidit anar a buscar castanyes a la Pl. Independència, un momentet només, i així provem lo de caminar amb la corretja que aquest tros ha sigut molt curt... Què puc dir? Que suposo que els estímuls de tot tipus eren tants que sentir la nostra veu la feia sentir segura de manera que deu ni do el que ha cregut i lo bé que s'ha portat... Això si, té falera per a que tothom li digui alguna coseta, però sembla que s'ha adonat que si els qui passen ara no li diuen res, no importa, provem amb els del darrera que potser si que diran alguna cosa. Una meravella, la veritat... La reconcil·liació amb la nostra petita.

De tornada a casa, passada la rotonda de Taialà gairebé roncava. I ara... Aquí està, arraulideta al seu jaç... Esgotada. Nosaltres també... Bona nit.