Conèixer-se

Doncs ja fa cinc dies que la Denali viu amb nosaltres i nosaltres amb ella i sembla, sembla que la cosa va rutllant.

Està aprenent molt ràpid les ordres bàsiques i respon molt bé a totes les situacions a la que anem exposant-la per a promoure la seva adaptació a la nostra manera de viure.

El temps corre i no és en va, ja que la seva capacitat d'aprenentatge en aquests moments és molt superior a quan sigui més gran... Bé, com amb els bebès humans, que tenen un gran desenvolupament cerebral durant els primers anys de vida, així mateix passa amb els cadells de gos i m'imagino que amb la resta d'espècies. Així doncs no hi ha temps per a perdre, com diu en Dunbar.

Què hem fet aquests dies?

A més d'evitar que pixi o cagui dins de casa habilitant un lloc per a que ho faci i sobretot, treient-la cada hora, hora i mitja per evitar que tingui la bufeta plena estant a dins de casa, hem posat tot l'esforç en dues qüestions: mantenir contacte amb tantes persones noves com sigui possible; i acostumar-la a anar amb el cotxe per aquesta carretera nostra. La segona és una operació delicada però de moment en els tres o quatre trajectes que hem anat fent ha anat bé. Primer comença excitada i vol enfilar-se a la meva falda però, desprès que veu que no ho aconseguirà, s'ajeu i ja està. De moment cap dia més ha vomitat, excepte el primer, el divendres que la varem anar a recollir. Pel que fa al contacte amb gent, tampoc no podem queixar-nos. D'especial transcendència va ser la visita al veterinari de dilluns, perquè li tocava desparasitació, i també els contactes amb nens, especialment a una troup de 6 ó 7 que varem enganxar baixant del bus davant de casa mentre erem a la terrassa fent-li fer el riuet. Una oportunitat com aquesta no es podia desaprofitar i va anar prou bé.

Fent vida social per socialitzar la gossa t'adones que tothom hi entèn de gossos i tothom està conveçut que el seu mètode és el millor, cosa que ja havia anat comprovant en la mesura que anava parlant amb la gent i els deia que anava a adoptar un gos. Alguns fins i tot, en saber que l'adoptada era una alaska han vaticinat una educació difícil i penosa. Ho serà, perquè educar un gos requereix paciència, constància i tolerància a la frustració, però a la vida també se n'han de gastar quantitats industrials amb freqüència però amb molta menys recompensa. Jo li dono una boleta de pinso i ella fa un saltiró quan dic el seu nom... És fantàstica! Ah! I també hem practicat deixar-la sola. Ahir varem marxar per vint minuts i quan varem tornar estava dormint tan tranquil·leta. Això si, havia deixat una tifa per quan tornessim. Avui, desprès d'anar-la a "empadronar", l'hem tornat a casa i ens n'hem anat a dinar fora. Ella mateixa deu haver agraït quedar-se sola una estona i més tenint en compte que anavem en cotxe. Tinc ganes que ja tingui totes les vacunes i pugui caminar per tot i ensumar i fer tot allò que els gossos han de fer.

Encara no hem acabat d'acoblar els horaris. Aquí la veieu a mig matí, amb frenètic interès per tot el que la rodeja... Si la veiéssiu a les 3 de la matinada quan la treiem a pixar... No tenim esme per agafar la càmara i gravar, però està tan engrescada que sembla que no pugui ser. Sabeu si hi ha classes nocturnes per a cadells?