Fer tangible el que no ho és...
Hi ha moltes coses que trobo admirables, però potser n'hi ha una que em sembla especialment meritòria. I és l'art. Crear d'allà on no hi havia res, alguna cosa.
El pas següent, però, quin és? El que pretén qualsevol creador és que la seva obra tingui projecció, que altres reconeguin "l'art" d'allò que s'ha fet? Suposo que sí. I que a més a més, doni diners, és un premi. O al menys això sembla que ha de pensar o esperar qualsevol creador artístic, en el sentit més estricte de la paraula, atès que és evident i de tots coneguts que no és en aquests circuits que es mouen els diners.
Hi ha però dins d'algunes persones una força que els empeny a fer coses poc segures, poc previsibles, o amb poc futur, econòmicament parlant. Després hi ha altres persones que pensen que haurien de fer alguna cosa diferent però no ho fan. Perquè, òbviament, fer coses amb poc futur o futur incert, no és fàcil.
Tanmateix, intentar-ho ja és un èxit. És, més enllà del fracàs o profit del projecte, un motiu de satisfacció personal, per no quedar en l'intent, en la por, en l'extenuació. Posar el cor en el desig de realitzar alguna cosa poc segura i esforçar-se per vèncer les poques probabilitats de tirar-ho endavant.
I d'on ve tota aquesta digressió? Doncs ve de dos "coses" que he vist avui. Una, de la pel·lícula (i tota la gent que l'ha fet possible) que ha guanyat el Premi Gaudí 2016 a la millor pel·lícula, El camí més llarg per tornar a casa.
Pel·lícula que no pensava veure perquè presumeixo que em farà patir, però que veuré, per respecte als qui lluiten per allò que desitgen.
I per altra banda, una combinació d'animació (Silver Rios) i poesia (Ramon Bartrina), reinventant un paisatge real.
Un aplaudiment a tots ells i a elles, a tothom i totadona que persegueix, contra tota lògica, el que sent a dins.
El pas següent, però, quin és? El que pretén qualsevol creador és que la seva obra tingui projecció, que altres reconeguin "l'art" d'allò que s'ha fet? Suposo que sí. I que a més a més, doni diners, és un premi. O al menys això sembla que ha de pensar o esperar qualsevol creador artístic, en el sentit més estricte de la paraula, atès que és evident i de tots coneguts que no és en aquests circuits que es mouen els diners.
Hi ha però dins d'algunes persones una força que els empeny a fer coses poc segures, poc previsibles, o amb poc futur, econòmicament parlant. Després hi ha altres persones que pensen que haurien de fer alguna cosa diferent però no ho fan. Perquè, òbviament, fer coses amb poc futur o futur incert, no és fàcil.
Tanmateix, intentar-ho ja és un èxit. És, més enllà del fracàs o profit del projecte, un motiu de satisfacció personal, per no quedar en l'intent, en la por, en l'extenuació. Posar el cor en el desig de realitzar alguna cosa poc segura i esforçar-se per vèncer les poques probabilitats de tirar-ho endavant.
I d'on ve tota aquesta digressió? Doncs ve de dos "coses" que he vist avui. Una, de la pel·lícula (i tota la gent que l'ha fet possible) que ha guanyat el Premi Gaudí 2016 a la millor pel·lícula, El camí més llarg per tornar a casa.
Pel·lícula que no pensava veure perquè presumeixo que em farà patir, però que veuré, per respecte als qui lluiten per allò que desitgen.
I per altra banda, una combinació d'animació (Silver Rios) i poesia (Ramon Bartrina), reinventant un paisatge real.
Un aplaudiment a tots ells i a elles, a tothom i totadona que persegueix, contra tota lògica, el que sent a dins.
Comentaris