dissabte, 30 de gener de 2016

Corea del Nord

Sabeu on és Corea del Nord? Àsia, si? Està davant les costes de Japó. "A sobre" de Corea del Sud.

Què més saps d'aquest país? Jo avui em sento impactada per haver descobert la seva realitat social. La despersonalització a la que estan sotmesos els seus ciutadans, de dalt a baix. I els nens...

 

Cada cop que sento un testimoni com el d'ella és impactant, colpidor. Mena a actuar. Però alhora posa en contrast el que primerament em fa l'efecte que és falta d'acció dels anomenats països democràtics, les democràcies occidentals... Però ràpidament m'adono que no és falta d'acció. És acció per omissió. No hi ha dubte. No hi ha cap interès en que la majoria tinguem una bona situació. I és flagrant la responsabilitat dels qui ens dirigeixen. 

Uns quants ens han fet creure que podíem triar, i hem triat. Hem triat uns farsants que fan veure que saben el que ens convé. Però els fets, demostren que el que saben és el que els convé a ells i que faran tot el que calgui per aconseguir-ho. Per a ells. Per als seus. Per a les seves següents generacions. Perpetuant un sistema social piramidal, on hi ha una privilegiada minoria que acumula riqueses que podrien resoldre problemes endèmics de països explotats i empobrits i mantindria sistemes de protecció social justos i suficients.

Ara el més vergonyant és el que està passant a les costes gregues amb la crisi siriana. Sentia dimarts passat l'entrevista a Óscar Camps, director de Proactiva OpenArms, a La Tribu de Catalunya Ràdio. "Aquí està el poble salvant al poble." Deia. 

Doncs això. El poble salva al poble mentre els altres viuen la vida exprement-nos com paràsits invencibles.


I doncs què hem de fer? Sembla que poc marge de maniobra tenim, més enllà de procurar fer el bé tant com puguem. Així doncs, fem-lo. Milers de formes. Algunes ni costen diners. Si trobes al súper mercat que a algú li cau alguna cosa. Reculla-li. Si entres a una oficina de Gas Natural o Repsol.. o qualsevol d'aquests altres pops que contracten els paràsits per garantir-los una jubilació daurada, a ells i als seus besnéts, digues bon dia. Els qui estan a un costat i a un altre de la taula, són "dels teus". 

Titelles. I només ens queda això. No ignorar-nos. Reconèixer-nos els uns als altres i desitjar-nos el millor.



dimecres, 27 de gener de 2016

Les coses que em passen pel davant.

Faig zapping, si. 
Mentre envio correus, ordeno una transferència, refresco facebook... 

Enganxo de passada un programa que no em crida l'atenció. Fins i tot podria dir que em repèl. Es tracta del programa que presenta Sandra Barneda a la que fent zapping vaig veure que també presenta alguna cosa de Gran Hermano. Gran Hermano... Què deu tenir Gran Hermano que periodistes com Mercedes Milà o Jordi González s'hi hagin avingut? És només per diners? Ningú no diu que hagin de treballar per amor a la televisió, però participar d'un espectacle tan penós com és aquest programa, que a altres països ja han mort fa temps, resulta desconcertant, o per a mi, incomprensible.

Doncs bé. Sandra Barneda ha entrevistat una dona que ha passat el seu embaràs afrontant alhora un càncer de mama. Quina contradicció més gran. El pit, que és allà on es troba el que pot donar vida a la seva filla, és on es troba també el seu pitjor enemic. I allà està ella. Amb la nena d'11 dies, Cristina, i ella amb un somriure d'orella a orella, una mirada brillant i serena, un cabell molt molt curt, rastre de les seqüeles del tractament... I per si això fos poc, per si fos poc resum de l'heroicitat d'aquesta dona, que ha afrontat un embaràs d'emocions extremes, puc veure al damunt del sofà, en un costat, un gat! És aquesta dona una dona temerària? Una dona inconscient? Tot d'una, mentre explica com comparteixen emocions i vivències un grup ben nombrós de dones que segueixen tractament a la Vall d'Hebron i continua sostenint en braços la nena, amb l'ajut d'un gran coixí, veig que estira el braç i comença a acariciar el gos. Un gos que no sé quina raça és però sense cap dubte és de mida ben gran. 

I així m'adono de què és el que ha fet que aquesta dona afronti aquesta experiència com ho ha fet. És l'amor. Aquesta dona té molt d'amor a dins i no pot per més que repartir-lo i per tant no podia evitar ser mare en qualsevol circumstància, assumint els riscos i la responsabilitat de les seves decisions. 

Així doncs, Alba, endavant amb tot i tots. Gaudeix-ne i lluita'ls. I gràcies per compartir el teu coratge.

I de l'altra banda... de l'altra banda un pare. Pare orfe de pare, del que va heretar la professió per la "gràcia de Déu" sembla ser. Per a mi aquesta expressió és comparable a dir que va néixer a Ratikulín. És un pare responsable que va tenir la mala sort de néixer en una família irresponsable que va vendre la seva imatge des de ben petit i segurament per això, ha demanat discreció en la projecció de la imatge de les seves filles als mitjans de comunicació. Ben fet Francisco. Un pare i una mare, per damunt de tot, han de protegir els seus fills. Però el que no entenc és per què tu mateix exposes la teva filla a les xarxes socials i sense deformar-li la cara amb aquells quadradets que tothom anomena píxels. A mi de tota manera el que m'ofèn més no és que la nena estigui als braços del seu pare, que segur està molt segura en un context que ell controla sobradament. El que m'ofèn de veritat és veure i saber, tal i com han insistit tots els experts en tauromàquia, que el brau no era un brau. El brau era un brauet. Petit, jovenet, cansat i ferit. Bé. Això no ho diu ningú. Però la sang ben vermella ho explica millor que mil paraules.

Aquí hi hauria de posar la foto, amb la cara pixelada, de la nena, que només la pot ensenyar el seu pare, que per això la va (presumptament) engendrar. Però sobretot jo voldria ressaltar la sang de la "vaquilla". Però com que no vull posar la foto, poso una altra cosa, més bonica, i que m'ha sortit en buscar "toro". Bendito Benicio.



I no es pot fer altra cosa que concloure que el món està podrit. Però consolem-nos. No ho està ni més que ahir ni més que demà. La força no està en el poble, no ens enganyem. Si fos per això el món aniria molt bé. Només cal veure el poble salvant al poble, com bé va dir Oscar Camps, socorrista de la ONG de Badalona Poractiva OpenArms, amb motiu del reportatge del Sense Ficció d'ahir, "To Kyma".  

Així doncs, ajudem. En tot el que puguem. A prop i lluny. Molt o poc. Siguem generosos tan com puguem i sense dubtar gaire. 

I per acabar us deixo una foto dels nostres rucs, en Carbó i la Mel, que avui m'han fet ballar al seu son, sortint del seu tancat. Ah. La "seva" protectora està en un tràngol per rescatar 30 animals que un ANIMAL humà estava deixant morir. No paro de donar-hi voltes, però crec que estem al nostre límit familiar... Que som família nombrosa no reconeguda per l'Estat... Aquí trobareu més informació, i si voleu posar peles, millor.