VENDRE DEUTE PÚBLIC

"La prima de risc a Espanya marca un nou rècord en superar els 400 punts bàsics." (3cat24.cat)

Què? Com us heu quedat? Doncs potser us heu quedat com jo, sense entendre què volia dir aquest titular. En Domènec però, que és com un home del Renaixement i entén de tot, m'ha il·lustrat.

Aquest "400" es refereix a un índex que indica el risc que un país no torni el seu deute. Anem a pams.

Imagineu que no podeu pagar la hipoteca (deu ens en lliuri), i demaneu a algú que us deixi diners per pagar-la durant un temps. Trobeu aquest "algú", però com que no és de la vostra família i no se'n refia del tot, us els deixa amb la condició que els hi tornareu d'aquí 6 mesos i per cada 1.000 euros que us hagin deixat, en tornareu 1.080.

Vet ací que podeu pagar la hipoteca durant aquests mesos, però passats els 6 mesos que vareu acordar haureu de continuar pagant la hipoteca que no podeu pagar, i retornar el deute que vareu contraure per pagar la hipoteca. Amb una mica de sort, podreu fer hores extres, treballar a dos llocs, o treballar en l'economia submergida per fer front a aquest doble pagament. Sempre que hi hagi feina, és clar.

En el pitjor dels casos, podeu entabanar algú altre perquè us deixi els diners que heu de tornar al primer que us en va deixar.

Si extrapolem això a l'economia d'un país, els seus ingressos provenen sobretot del que els ciutadans aporten, però aquests diners han de servir per cobrir els serveis que l'Estat ha de donar, si més no en un país com el nostre: sanitat, ensenyament, seguretat ciutadana, etc. Difícilment un Estat pot preveure uns ingressos extres, com ara podria donar-se en el cas d'una família, per poder fer front a aquest doble pagament. Alguns diran que l'Estat pot tenir previstos uns ingressos extres perquè hi ha un projecte d'envergadura en perspectiva, com ara unes Olimpíades o quelcom similar, que deixarà uns dinerets al país. Això però és una fal·làcia més dins d'aquest plantejament que hores d'ara suposo que ja haureu vist que és tot una gran mentida. I dic això perquè un projecte així, també requerirà d'una gran inversió i manteniment d'infraestructures i serveis.

Així doncs es pot donar el cas que malgrat tot un país es trobi amb un dèficit tal que necessiti demanar novament diners per poder pagar els seus deutes. I vet ací que tenim una nova emissió de deute públic per disposar de diners per pagar els seus deutes (al quadrat).

I d'aquí la prima de risc. Els qui vulguin "arriscar-se" a deixar diners a un país, tenen aquesta referència per saber quines probabilitats hi ha de que els tornin els diners. El que és més curiós és que si un inversor desconfia, n'hi ha prou amb que el país en qüestió llanci un farol prometent un retorn amb interessos més alts, perquè els inversors els agafi de cop i volta la confiança. En Domènec diu que l'interès més alt compensa el risc. Jo dic que si de cas, estaborneix el dubte.

En canvi a mi em genera un nou dubte: per què fent-se tan evident que no es podran tornar els diners, hi continuen invertint? Quin és el guany que n'obtenen? Per què l'Estat pot continuar "venent" el seu deute malgrat això?


La resposta formal diu que, suposadament, els estats no poden fer fallida.

Que potser un estat que no pot prestar els serveis als ciutadans no està "fallant"???? No està fent fallida?

Vull fer notar que tot això comença amb una gran mentida: la venda de deute públic. La venda del deute públic no és una venda. En una venda el que ven obté un benefici. En la venda de deute públic, el que aconsegueix el país que ven, és més deute. Així, cada cop haurà de gastar més diners en pagar deute i per tant tindrà menys diners per serveis, que és el que ens passa ara, que han de restringir els serveis públics per poder pagar el deute, perquè el deute no es pot deixar de pagar, però als ciutadans si que se'ns pot deixar d'atendre.

Alguns espabilats diuen que ja es veia a venir que aquest ritme no era sostenible.

I jo penso que el que no és sostenible és que hi hagi tant cínic al món.

Conclusió: