dimarts, 2 d’agost de 2011

VENDRE DEUTE PÚBLIC

"La prima de risc a Espanya marca un nou rècord en superar els 400 punts bàsics." (3cat24.cat)

Què? Com us heu quedat? Doncs potser us heu quedat com jo, sense entendre què volia dir aquest titular. En Domènec però, que és com un home del Renaixement i entén de tot, m'ha il·lustrat.

Aquest "400" es refereix a un índex que indica el risc que un país no torni el seu deute. Anem a pams.

Imagineu que no podeu pagar la hipoteca (deu ens en lliuri), i demaneu a algú que us deixi diners per pagar-la durant un temps. Trobeu aquest "algú", però com que no és de la vostra família i no se'n refia del tot, us els deixa amb la condició que els hi tornareu d'aquí 6 mesos i per cada 1.000 euros que us hagin deixat, en tornareu 1.080.

Vet ací que podeu pagar la hipoteca durant aquests mesos, però passats els 6 mesos que vareu acordar haureu de continuar pagant la hipoteca que no podeu pagar, i retornar el deute que vareu contraure per pagar la hipoteca. Amb una mica de sort, podreu fer hores extres, treballar a dos llocs, o treballar en l'economia submergida per fer front a aquest doble pagament. Sempre que hi hagi feina, és clar.

En el pitjor dels casos, podeu entabanar algú altre perquè us deixi els diners que heu de tornar al primer que us en va deixar.

Si extrapolem això a l'economia d'un país, els seus ingressos provenen sobretot del que els ciutadans aporten, però aquests diners han de servir per cobrir els serveis que l'Estat ha de donar, si més no en un país com el nostre: sanitat, ensenyament, seguretat ciutadana, etc. Difícilment un Estat pot preveure uns ingressos extres, com ara podria donar-se en el cas d'una família, per poder fer front a aquest doble pagament. Alguns diran que l'Estat pot tenir previstos uns ingressos extres perquè hi ha un projecte d'envergadura en perspectiva, com ara unes Olimpíades o quelcom similar, que deixarà uns dinerets al país. Això però és una fal·làcia més dins d'aquest plantejament que hores d'ara suposo que ja haureu vist que és tot una gran mentida. I dic això perquè un projecte així, també requerirà d'una gran inversió i manteniment d'infraestructures i serveis.

Així doncs es pot donar el cas que malgrat tot un país es trobi amb un dèficit tal que necessiti demanar novament diners per poder pagar els seus deutes. I vet ací que tenim una nova emissió de deute públic per disposar de diners per pagar els seus deutes (al quadrat).

I d'aquí la prima de risc. Els qui vulguin "arriscar-se" a deixar diners a un país, tenen aquesta referència per saber quines probabilitats hi ha de que els tornin els diners. El que és més curiós és que si un inversor desconfia, n'hi ha prou amb que el país en qüestió llanci un farol prometent un retorn amb interessos més alts, perquè els inversors els agafi de cop i volta la confiança. En Domènec diu que l'interès més alt compensa el risc. Jo dic que si de cas, estaborneix el dubte.

En canvi a mi em genera un nou dubte: per què fent-se tan evident que no es podran tornar els diners, hi continuen invertint? Quin és el guany que n'obtenen? Per què l'Estat pot continuar "venent" el seu deute malgrat això?



La resposta formal diu que, suposadament, els estats no poden fer fallida.


Que potser un estat que no pot prestar els serveis als ciutadans no està "fallant"???? No està fent fallida?

Vull fer notar que tot això comença amb una gran mentida: la venda de deute públic. La venda del deute públic no és una venda. En una venda el que ven obté un benefici. En la venda de deute públic, el que aconsegueix el país que ven, és més deute. Així, cada cop haurà de gastar més diners en pagar deute i per tant tindrà menys diners per serveis, que és el que ens passa ara, que han de restringir els serveis públics per poder pagar el deute, perquè el deute no es pot deixar de pagar, però als ciutadans si que se'ns pot deixar d'atendre.

Alguns espabilats diuen que ja es veia a venir que aquest ritme no era sostenible.

I jo penso que el que no és sostenible és que hi hagi tant cínic al món.

Conclusió:













dimecres, 27 de juliol de 2011

FELICITATS DENALI!

Avui fa tres anys que va néixer la Denali.

Jo no n'estava al corrent llavors.

És cert que fa tres anys per aquestes dates estàvem buscant adoptar un gos.

Vam anar a diverses protectores, vaig mirar per internet...

Vaig estar a punt d'adoptar un parell o tres de gossos que finalment no van quallar, i de sobte vaig veure un anunci: "cadells de malamut en adopció".

Quan era adolescent m'encantaven els gossos de trineu. Una de les meves passions era esquiar i els gossos de trineu em transmetien valors similars: força i natura.

Em vaig informar sobre la raça i el caràcter dels nòrdics i vaig contactar amb la propietària i em va explicar que eren fills de dos gossos que s'havien trobat. Gairebé no havien tingut temps de saber quan entrava la femella en zel que ja venien en camí 8 cadells.

Com que ella era una propietària responsable, es faria càrrec dels cadells fins a les 8 setmanes, que és el que es recomana pel bon desenvolupament emocional dels cadells, relacionant-se amb la mare i els germans.

La Denali va ser un regal d'aniversari. Ningú se li posin els pèls de punta. En el cas dels animals, el més important no és qui el fa ni què regala, sinó qui el rep. I en aquest cas qui el rebia estava disposada a posar el coll en l'empresa.

Posar el coll es va traduir en llegir llibres, consultar internet, i va culminar en contactar amb una educadora canina per a l'educació del cadell. Hores d'ara la majoria ja deveu saber que "la senyo" va ser la Roser Feliu, de Lladruc. Encara ara m'afalaga dient que quan va venir a casa, la mateixa tarda que va arribar la Denali -gairebé 9 setmanes després d'avui-, al·lucinava en veure aquell repertori de kongs, nusos, i altres joguines i andròmines per a la cadelleta. I, sobretot, el llibre d'Ian Dunbar amb fosforito i postits.

Després de tres anys, la Roser és una bona amiga (avui la convidaré al cafè per celebrar l'esdeveniment), i jo he fet un munt de coses amb el pretext dels gossos. Que ara ja són dos, el Denaleto Roqueto també omple la casa, i de quina manera!

Però si faig balanç, haig de dir que la Denali m'ha ensenyat quines són les coses importants. I el més important és mantenir-se tranquil i esperar, i que per molt que t'estimis algú de vegades pot fer coses que no entens, però l'estimes i en tens cura igualment. Ah! I que el concepte d'higiene és moooolt relatiu!!!

Denaletis, per molts anys juntes!

FELICITATS!

dimecres, 27 d’abril de 2011

Un pas endavant...

Fa uns mesos vaig proposar-me trobar la manera de fer més feliços els gossos i crec que ja sé com. Aquest mes d'abril hem acudit a un curs de gossos detectors i de salvament, a BlueNitDogs , i ho hem passat realment bé. S'ha fet curt, molt curt. La informació ben organitzada, teòrica i tècnica, i les pràctiques, ens han fet re-descobrir com en són de fantàstics els gossos. Però hi ha una cosa que no estava al temari i que també ens hem endut: l'amor als gossos.

Ja ens els estimàvem nosaltres els gossos, i molt, però parlo d'una cosa diferent. Parlo de la tendresa i el respecte que en Santi transmet en tot el que diu dels gossos, siguin com siguin, vinguin d'on vinguin.

Des que vam saber que teníem la possibilitat d'adoptar la Denali, quan ella encara no tenia un mes, el primer que vaig fer va ser llegir el llibre de l'Ian Dunbar, " Un cadell a casa", que em va recomanar la Mariona Monrós. Va ser tota una lliçó del que és un gos i les seves possibilitats, i em va fer adonar de la feinada que se'ns girava, més de la que ja preveiem. Tanmateix, la feinada s'ha convertit en un plaer, una activitat que ens anima i encurioseix a cada pas que fem. I així és com hem anat a petar a fer el curs amb BND. Buscant una activitat que poder practicar amb els nostres gossos.
En aquest trajecte hem tingut l'oportunitat de conèixer diversos professionals dels gossos, tant de l'educació canina com de disciplines esportives amb ells, però només una altra persona abans que en Santi ens havia transmès quelcom similar, i aquesta és la Roser Feliu, amb qui vàrem contactar per l' educació del cadell, i que ens ha animat sempre a fer més i més coses amb els gossos i, sobretot, ens va ensenyar el que era l'amor incondicional per ells.

En aquest curs però, hem pogut respirar en l'ambient el que és l'amor als gossos. En Santi els coneix molt bé i hi empatitza tant, que pot fer-te entendre senzillament el que de vegades pot resultar difícil quan de gossos es tracta. I llavors, quan et sembla que estàs davant un boig dels gossos, apareix l'especialista, el tècnic, l'estudiós, que comparteix el seu mètode de treball sense embuts i amb desig.

Aquesta manera de fer ha generat, si més no en el grup que nosaltres hem estat, un ambient de cooperació i respecte mutu que ens ha permès mirar i admirar els nostres gossos i els dels altres treballant molt bé, amb el poc que els havíem sabut ensenyar.
En Santi -i la Montse, que segur que ella hi té molt a veure en això-, tenen una "agenda oculta", segur. I en aquesta agenda oculta crec que hi diu alguna cosa així com: "Fer que cada dia hi hagi més gent que estimi els gossos com es mereixen, i els sàpiguen tractar com correspon." Si és així, aquí casa aquest missatge ha arribat i des del primer cap de setmana ja en recollim els fruits. Notem en la Denali i en Roc canvis subtils però que són els que ens donen, ara si, el senyal de que la cosa va bé. Sempre hi ha anat, segur, però ara més!

Gràcies família BNitD!