diumenge, 31 d’octubre de 2010

Com canvien les coses...


Potser algun@s no sabeu que no m'agradaven els gossos. Si, si. Sé que costa de creure tenint en compte que passo la major part del meu temps amb els meus gossos i amb gossos d'altres però és així.

No m'agradaven... I no m'agradaven perquè no havia tingut oportunitat de conèixer-los. No he estat "educada" per això. Així que el dia que vaig decidir "provar" vaig voler-ho fer amb responsabilitat, que d'això si que vaig tenir lliçons magistrals. D'aquí que vaig contactar amb l'educadora canina que em va obrir el camí "dels gossos". I d'aquí finestres, balcons, coets, tempestes... I d'aquí la preocupació pel millor benestar del meu gos.

Ara ja fa dos anys d'allò, i ja no tinc un gos sinó que en tinc dos. I en tindré més. Segur. Al llarg d'aquests dos anys l'he dut al veterinari sempre que m'ha semblat que quelcom no era "normal", he buscat la millor alimentació (segons el meu criteri), he anant sabent de les diferents coses que puc fer amb el meu gos, etcètera. Però sobretot, sobretot, he aconseguit una convivència harmònica amb ella i ell, amb tots dos. Aquesta és la millor recompensa però n'hi ha d'altres que van venint, mitjançant el reconeixement de la bona salut mental dels nostres gossos que persones expertes observen en ells.

Així doncs arribo a una conclusió: la meva intuïció funciona. Parlo d'intuïció, perquè la meva experiència és poca, però com bé ha dit avui una gran coneixedora dels gossos, es pot tenir molta experiència però estar experimentadament equivocat. Parlo d'intuïció, perquè no és gràcies a la tècnica que s'aconsegueixen gossos sans i estables. Espero que amb la tècnica, però, podré aconseguir que els meus gossos a més a més de sans i estables siguin més i més feliços i per tant més sans, i per tant més feliços i així successivament...

En els darrers mesos he acudit a quatre cursos relacionats amb els gossos, tots ells en disciplines ben diferents, però tots ells em porten al mateix lloc: sé el que els meus gossos necessiten. Algunes d'aquestes necessitats, moltes, de fet, hem sabut cobrir-les adequadament. I ara parlo en plural expressament perquè el tàndem que formem amb en Domènec sospito que ha estat clau per aconseguir el context adequat per donar salut als nostres gossos. Però sento la necessitat d'anar més enllà i aconseguir el millor benestar pel meus gossos.

Els ritmes de tots dos seran diferents. El Roc és encara cadell però la seva evolució és molt bona. Té un caràcter més emotiu que la Denali i una menor capacitat d'autogestió de les seves emocions de la que ella tenia a la seva edat i potser de la que mai tindrà en comparació amb ella. Però això té un gran avantatge i és que està segurament més vinculat a nosaltres i per tant la seva disposició a "treballar" és millor. La Denali, en canvi, sembla ser "autosuficient" i sovint em fa pensar que ella em dóna el temps que necessito per entendre-la i fins i tot que tolera que tot i així no ho aconsegueixi. Però justament per això és que penso que haig d'esforçar-m'hi una mica més.

Seré capaç?


2 comentaris:

Cris ha dit...

Hola Su,
ja saps que jo de gossos hi entenc ben poca cosa, però veig la dedicació que hi poseu en aconseguir el benester de la Denali i d'en Roc, veig com són, el caracter que tenen, però sobretot, es veu i es nota que son gossos d'allo mès feliços i d'allò mes saludables i equilibrats.

Que els fareu mes feliços? es això possible? vull dir q jo els veig molt feliços!!!

el meu objectiu es que la Shanti sigui igual de feliç que en Roc i la Denali, portar-la a llocs tant bonics com els que els porteu vosaltres

Salutacions

Su ha dit...

Gràcies Cris!
Els nostres gossos són feliços (la shanti inclosa), però poden anar més enllà. Això vull aconseguir, però el repte és per a mi.

Su