dilluns, 27 de desembre de 2010

Benvolgut President...

Benvolgut President,

Fa més de 10 any que sóc interina, la major part del temps al Departament de Justícia. Amb això vull dir que he tingut canvis de govern. Anys millors i anys pitjors. En resum, més o menys igual, fos del color que fos el govern. Jo però no sóc la mateixa, ja que moltes esperances i il·lusions s’han vist truncades per circumstàncies de les que no tinc control.

No he tingut oportunitat de presentar-me a oposicions, i fins i tot he vist com es desconvocaven les que em feia l’efecte que havien de ser “les meves”, després d’una inversió de temps i diners considerable. També he vist com, després de 10 anys d’estar a la casa, és possible que altres que han entrat més recentment tinguin accés al funcionariat més fàcilment que jo, gràcies al famós decret d’àmbits. I més... He vist com es congelava el sou i, recentment, es reduïa.

Ara bé, sóc millor professional que fa deu anys, quan vaig entrar a la casa. Tinc més experiència i sóc més competent que quan vaig entrar. I tot això, malgrat el poc reconeixement, per no dir cap, que percebo de “l’empresa”. Els caps ocupats en els que els ve de més amunt que en els que els ve de més avall, com si els de més avall no els necessitéssim. Els complements de productivitat que no reflecteixen realment l’esforç personal de cadascun de nosaltres, aconseguint l’efecte advers al que pretén...

Tanmateix, continuaré complint amb la meva parcel·la de responsabilitat pública, perquè hi crec fermament. Tant per complir-la com per fer-la complir. I això tot i saber que ningú ho valorarà i que si el proper President s’ho proposa, em fotran una patada al cul i marxaré amb una ma al davant i una altra al darrera, després de 10 de serveis...

Jo també li desitjo bona sort, President, encara que estic segura que a mi em farà més falta que a vostè.

Ja té el despatx parat.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Com canvien les coses...


Potser algun@s no sabeu que no m'agradaven els gossos. Si, si. Sé que costa de creure tenint en compte que passo la major part del meu temps amb els meus gossos i amb gossos d'altres però és així.

No m'agradaven... I no m'agradaven perquè no havia tingut oportunitat de conèixer-los. No he estat "educada" per això. Així que el dia que vaig decidir "provar" vaig voler-ho fer amb responsabilitat, que d'això si que vaig tenir lliçons magistrals. D'aquí que vaig contactar amb l'educadora canina que em va obrir el camí "dels gossos". I d'aquí finestres, balcons, coets, tempestes... I d'aquí la preocupació pel millor benestar del meu gos.

Ara ja fa dos anys d'allò, i ja no tinc un gos sinó que en tinc dos. I en tindré més. Segur. Al llarg d'aquests dos anys l'he dut al veterinari sempre que m'ha semblat que quelcom no era "normal", he buscat la millor alimentació (segons el meu criteri), he anant sabent de les diferents coses que puc fer amb el meu gos, etcètera. Però sobretot, sobretot, he aconseguit una convivència harmònica amb ella i ell, amb tots dos. Aquesta és la millor recompensa però n'hi ha d'altres que van venint, mitjançant el reconeixement de la bona salut mental dels nostres gossos que persones expertes observen en ells.

Així doncs arribo a una conclusió: la meva intuïció funciona. Parlo d'intuïció, perquè la meva experiència és poca, però com bé ha dit avui una gran coneixedora dels gossos, es pot tenir molta experiència però estar experimentadament equivocat. Parlo d'intuïció, perquè no és gràcies a la tècnica que s'aconsegueixen gossos sans i estables. Espero que amb la tècnica, però, podré aconseguir que els meus gossos a més a més de sans i estables siguin més i més feliços i per tant més sans, i per tant més feliços i així successivament...

En els darrers mesos he acudit a quatre cursos relacionats amb els gossos, tots ells en disciplines ben diferents, però tots ells em porten al mateix lloc: sé el que els meus gossos necessiten. Algunes d'aquestes necessitats, moltes, de fet, hem sabut cobrir-les adequadament. I ara parlo en plural expressament perquè el tàndem que formem amb en Domènec sospito que ha estat clau per aconseguir el context adequat per donar salut als nostres gossos. Però sento la necessitat d'anar més enllà i aconseguir el millor benestar pel meus gossos.

Els ritmes de tots dos seran diferents. El Roc és encara cadell però la seva evolució és molt bona. Té un caràcter més emotiu que la Denali i una menor capacitat d'autogestió de les seves emocions de la que ella tenia a la seva edat i potser de la que mai tindrà en comparació amb ella. Però això té un gran avantatge i és que està segurament més vinculat a nosaltres i per tant la seva disposició a "treballar" és millor. La Denali, en canvi, sembla ser "autosuficient" i sovint em fa pensar que ella em dóna el temps que necessito per entendre-la i fins i tot que tolera que tot i així no ho aconsegueixi. Però justament per això és que penso que haig d'esforçar-m'hi una mica més.

Seré capaç?


dilluns, 19 d’abril de 2010

I per què una consulta per la independència?

Amb certa freqüència els que com ara jo vàrem créixer en democràcia ens hem hagut de sentir a dir que no apreciem el que tenim. Tenim un nivell de benestar com mai, tenim una estabilitat com mai, i tenim uns drets polítics com mai. Uns drets que d'altres, a qui amb prou feines sabem identificar, varen aconseguir perquè tothom en gaudís.

Potser és cert que no sabem valorar el que la democràcia representa i ens despreocupem de la política com si fos quelcom que no tingués transcendència per a la nostra quotidianitat. Però és que l'evolució d'aquella democràcia que amb tants esforços es va aconseguir, ha esdevingut quelcom realment decebedor. Ara bé, aquest desànim no és cosa d'una sola generació.

Davant aquesta realitat tendim a inhibir-nos, tot queixant-nos enèrgicament, entre avergonyits i irats, de successos com el lamentable cas Palau o el de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, sense pensar en la vinculació existent entre la classe política i la ciutadania, que és al cap i a la fi la que ha posat activament o passiva els seus dirigents on són, en càrrecs amb responsabilitat i confiança per gestionar “la cosa pública”.

Molts pensaran que les consultes per a la independència es limiten a una qüestió Espanya-Catalunya. I no és així.

Les consultes per la independència van més enllà. Reflecteixen l'esgotament dels discursos polítics que no mobilitzen masses, i davant els quals la ciutadania comença a mostrar capacitat d'oposició en un format més elaborat i menys pamfletari que una manifestació.

És un toc d'atenció als polítics, que han de prendre consciència que els mitjans de comunicació actuals via Internet uneixen més que separen, comuniquen més que aïllen i, per tant, poden ajudar a velocitats vertiginoses a configurar xarxes amb interessos comuns i amb gent formada i inquieta que pot iniciar un camí paral·lel, on els professionals de la política no siguin necessaris.

És cert. No tenim encara cap model d'Estat que s'adigui amb aquest model de política ciutadana, però segurament és qüestió de temps. El que si és cert és que per a molts el model actual no funciona. Corregeixo: funciona, però només per a alguns.

Si aquest sistema no ens satisfà, potser serà bo començar a pensar en alternatives i la independència n'és una.

Però això no és el més important. El més important és que els polítics s'adonin que els ciutadans comencen a pensar a fer política sense ells.

Aquest és el missatge que podem transmetre si aprofitem les consultes organitzades. És un missatge curt però clar, sigui quin sigui el resultat.

Susanna (Can Montjé)

Foto: J. Toribio

dimecres, 17 de febrer de 2010

Denali al Decathlon

Avui havíem d'anar a Decathlon però, en principi, a Decathlon només poden entrar gossos que vagin a coll. La Denali pesa ara gairebé 31 kg. Opció impracticable per tant... També hauríem pogut deixar-la al cotxe o quedar-nos un a fora amb ella, mentre l'altre comprava, però se'ns ha acudit una solució intermitja...
Si, tal i com veieu, l'hem posat sobre un carretó del propi Decathlon.

La cosa ha anat que se'ns ha acudit la possibilitat de posar la Denali dins un carretó per entrar a la botiga. Tot i que semblava una bestiesa, quan hem arribat a la porta hem vist un carretó absolutament adequat per a ella.

Una plataforma amb rodes. Voilà! Provem.

- Denali puja!

I la Denali, poc a poc, provant l'estabilitat de la superfície a la que la convidàvem a pujar, s'hi ha enfilat.

Aquí ja reiem. Bé... Fem que s'hi estiri.

- Denali, a terra!

I la Denali a terra. Doncs bé. Ja tenim la gossa col·locada. Ens ho ha posat fàcil. Doncs cap dins. Haig de dir que en Domènec ha entrat a la carrera empentant el carro, mentre jo i el segurata el seguiem...

Un cop ens hem aturat tots plegats, el segurata ha considerat que "tècnicament" no podia prohibir l'entrada de la Denali al recinte, perquè no anava per terra, encara que no anava a coll, i a més, el carretó era de Decathlon.

Sorprenentment, hem arribat a un pacte: si el director li cridava l'atenció per això, ens demanaria que sortíssim.

Una exhibició d'assertivitat i flexibilitat sorprenent en la professió.

D'altra banda, hem rigut moltíssim amb aquesta aventura, i també em divertit una mica tothom, sorprès de veure un gos sobre un carretó... La gent ens mirava incrèdula, sense entendre què feiem amb el gos sobre el carro.

I la Denali, a tot això, resignada a estar-se allà al damunt.

Ja es veu que entusiasmada la Denali no ho està, però com sempre s'ha portat com una bona minyona i no s'ha mogut fins que li hem donat permís. Ni tan sols quan el carretó feia una mica de vibració passant per damunt de les juntes s'ha espantat. Ens mirava buscant tranquil·litat.

Abans de passar per caixa més d'un i una, especialment treballadors de Decathlon, han vingut a fer-li festes, admirats de la seva actitud, tan tranquil·la.

Ai!! Com hem rigut!! Increïble!!

I aquest moment tan divertit i agradable, un cop més, ha estat possible gràcies a la Denali, perquè si no hagués volgut pujar a la plataforma no li hauríem pas obligat, però ho ha fet. I s'hi ha quedat. I no s'ha posat nerviosa ni tan sols quan el carretó anava xocant amb els bancs per emprovar sabates que hi ha enmig dels passadissos, malgrat els meus esforços per dominar la màquina!

Jo no puc dir una altra cosa que: estimo aquesta gossa. Estimem aquesta gossa. Nosaltres hem treballat molt per a que sigui una bona gossa, però situacions com les d'avui, està clar que han d'atribuir-se a alguna cosa més que no pas una bona educació. Ja devia portar molts extres de sèrie.

diumenge, 17 de gener de 2010

Fragment de "El Retrat de Dorian Gray" d'Oscal Wilde.

-I, tanmateix- va continuar Lord Henry, amb la seva veu greu i musical, i amb el peculiar moviment de lama que li era tan característic, i que ja el distingia fins i tot en els dies d'Eton-, crec que si un home visqués la seva vida de manera total i completa, si donés forma a tot el seu sentiment, expressió a tot pensament, realitat a tot somni..., crec que el món rebria una empenta tal d'alegria que oblidaríem totes les malalties del medievalisme i tornaríem a l'ideal hel·lè; potser que fins i tot a alguna cosa més delicada, més rica que l'ideal hel·lè. Però fins i tot el més valent de nosaltres té por de si mateix.

La mutilació del salvatge troba la seva tràgica supervivència en l'autorrenúncia que desfigura la nostra vida. Se'ns castiga per les nostres negatives. Tots els impulsos que ens esforcem a estrangular es multipliquen en la ment i ens enverinen. Que el cos pequi d'un cop per totes, i s'haurà lliurat del seu pecat, perquè l'acció és un tipus de purificació. Desprès no queda res, excepte el record d'un plaer o la voluptuositat d'un remordiment. La única manera de lliurar-se de la temptació és cedir davant ella. Si es resisteix, l'ànima emmalalteix, anhelant el que ella mateixa s'ha prohibit, desitjant el que les seves lleis monstruoses han fet monstruós i il·legal.

S'ha dit que els grans esdeveniments del món succeeixen en el cervell. És també al cervell, i només al cervell, on es cometen els grans pecats. Vostè, senyor Gray, vostè mateix, encara amb les roses vermelles de la joventud i les blanques de la infantesa, ha tingut passions que li han fet espantar-se, pensaments que l'han omplert de terror, somnis i moments de vigília, el simple
record de les quals pot tenyir-li les galtes de vergonya...