diumenge, 1 de març de 2009

Rubianes

No sé quan vaig descobrir Rubianes, però el primer record que trobo ara que sé de la seva mort és d'un dia d'estiu, al voltant del meu 25è aniversari, en què varem anar amb unes amigues a veure "Rubianes Solamente" a un teatre del barceloní barri de Gràcia que ara no recordo com es deia, molt abans diria jo de què anés al Capitol. Tampoc recordo quan va durar l'obra, però si recordo perfectament pregar per una pausa al cap de 30 minuts d'haver començat. La panxa i la cara em feia tant mal de riure que pensava que si el ritme no baixava hauria de sortir per a recuperar-me. Respirava amb prou feines. Per què tan riure? Per la seva ironia, per la seva grollera subtilesa i la seva energia.

Que descansi... Si vol...



3 comentaris:

evapaula ha dit...

Jo vaig anar a veure l quan va actuar a Banyoles!!Reconec que al principi no em deia massa res l anarhi ( em varen invitar), pero un cop dins m ho vaig passar superbe!!!Recordo sobretot el fart de riure que ens varem fer tots els d alla dins.....va ser genial!!!!

Esther ha dit...

Un grans artista, sens dubte. Lamentem la seva mort, però segur qui sigui on sigui serà feliç i continuarà arrencant molts molts somriures. Només lamento no haver pogut veure la seva ultima obra, el somriure etiop

laura "la mama de la vivi" ha dit...

Rubianes no ha mort, sempre estarà viu en el cor de molta gent als que ens ha fet riure i més d'un cop em dit : coll... ¡¡¡ quina raó tens Pepe.

Tard o d'hora tornarem a riure amb tu.