Rubianes

No sé quan vaig descobrir Rubianes, però el primer record que trobo ara que sé de la seva mort és d'un dia d'estiu, al voltant del meu 25è aniversari, en què varem anar amb unes amigues a veure "Rubianes Solamente" a un teatre del barceloní barri de Gràcia que ara no recordo com es deia, molt abans diria jo de què anés al Capitol. Tampoc recordo quan va durar l'obra, però si recordo perfectament pregar per una pausa al cap de 30 minuts d'haver començat. La panxa i la cara em feia tant mal de riure que pensava que si el ritme no baixava hauria de sortir per a recuperar-me. Respirava amb prou feines. Per què tan riure? Per la seva ironia, per la seva grollera subtilesa i la seva energia.

Que descansi... Si vol...