diumenge, 25 de gener de 2009

Denali, "la ladrona"

Avui hem sortit a passejar, com sempre, però amb la perspectiva del matí per davant, en aquest diumenge tan soleiat. Mentre ens arreglàvem hem provat de deixar la Denali pel jardí, tot vigilant per cada finestra i fent-li festes quan era prop de casa. Quan ja estàvem llestos per sortir me l'he trobat al camí que va a la casa dels veïns de dalt... Com unes estàtues ella i la Nuca es miraven. Estranyament, la Nuca no bordava darrera la tanca.
Com ens passa sovint, descobrim paratges fantàstics amb vistes impressionants sense ni tan sols plantejar-nos-ho. Avui, per exemple, hem descobert un camí que ens portava a la muntanya de sobre casa, des d'on es veu Sant Esteve de Llémena.
Per arribar aquí dalt la pujada ha sigut considerable tot i que la possibilitat de trobar les vistes que hem trobat ens estimulava a pujar. Val a dir que en general ens passa que pugem i pugem i esperem trobar unes grans vistes però quan som dalt, hi ha tants arbres que no podem veure gaire res... Però ens ho passem bomba anant a l'aventura.
I seguint el camí hem arribat a un lloc fantàstic per fer un pic-nic, on l'herba és prou alta per jeure-hi còmodament...
... i amb vistes cap a Granollers.
I encara que la Denali s'hi ha escarrassat, no hem trobat cap tresor... ni tan sols cap... bé... això ja us ho explicaré un altre dia...
Així que hem tornat satisfets cap a casa, i hem entrat a saludar en Pere, que ens ha explicat que tot just acabava de fer les botifarres i tota la mandanga de la matança del porc. Quan sortiem d'allà la Denali ha vist un ós que estava per allà l'escala, però li hem pres i hem continuat cap a casa. Com que havíem decidit dinar a fora i fer carn a la brasa, mentre jo preparava el foc i en Domènec estenia la roba la Denali ha tornat a casa d'en Pere a buscar aquell ós oblidat. Això però no ho hem sabut fins que jo m'he apropat per veure què rosegava, tan tranquileta jaguda al jardí. I li hem tret i li hem donat un ós de pell nou però es veu que li ha semblat un plat de poc gust així que, de nou, i furtivament, ha agafat camí amunt cap a casa d'en Pere. Jo, enfeinada amb el foc, m'he trobat l'ós nou de trinca, sense ni una esgarrepada davant de casa i he vist claríssim que la Denali havia anat "a la cacera" d'un ós "com déu mana". I si, efectivament, allà l'ha trobat en Domènec, ensumant el jardí dels veïns sense que ni ells mateixos se n'haguessin adonat. Veurem com evoluciona això, perquè al Pere, agradar-li, el que es diu agradar-li al Pere no li agraden els gossos.

dilluns, 19 de gener de 2009

Estimades Malia i Sasha...

Estimades Malia i Sasha:
Sé que us heu divertit molt aquests dos darrers anys de campanya anant a “picnics", desfilades i fires estatals menjant tot tipus de menjar escombraries que segurament ni jo ni la vostra mare us hauríem deixat menjar. Però també sé que no ha estat sempre fàcil per a vosaltres ni per a la mare, i que tot i que esteu molt entusiasmades amb el nou cadell, això no compensarà tot el temps que hem estat separats. Sé quant m’he perdut en els darrers dos anys i avui vull explicar-vos una mica més al voltant de les raons que em varen decidir a portar a la nostra família per aquest camí.
Quan era jove, vaig pensar que la vida es tractava fonamentalment de mi, de com m’enfrontaria al món, que seria exitós i aconseguiria les coses que volia. Però desprès vareu arribar vosaltres dues a la meva vida amb tota la vostra curiositat i màgia i aquests somriures que sempre aconsegueixen omplir el meu cor i alegrar-me el dia. I de sobte, tots els grans plans que tenia per a mi ja no semblaven tan importants. Aviat vaig descobrir que els grans moments de joia a la meva vida eren la joia que veig en vosaltres. I em vaig adonar que la meva pròpia vida no tindria molt valor si no era capaç d’assegurar que vosaltres tindríeu la oportunitat de ser felices i sentir-vos plenes. Al final, noies, aquest és el motiu pel que vaig decidir ser president, pel que vull per a vosaltres i per a cada nen d’aquest país.

Vull que tots els nostres nens vagin a escoles on desenvolupin el seu potencial, escoles que siguin un repte, els inspirin i generin en ells una capacitat de meravellar-se del món que tenen al seu voltant. Vull que tinguin l’oportunitat d’anar a la universitat, encara que els seus pares no siguin rics. I vull que accedeixin a bons llocs de treball, treballs que paguin bé i els donin beneficis com atenció mèdica, treballs que els deixin temps suficient per estar amb els seus propis fills i retirar-se amb dignitat.

Vull que puguem sobrepassar les fronteres del descobriment per a que puguin conèixer noves tecnologies i invents que millorin les seves vides i facin d’aquest planeta un lloc més net i segur. I vull que puguem sobrepassar les nostres pròpies fronteres per a que arribem més enllà de la divisió de raça i territori, gènere i religió que ens impedeixen veure el millor de cadascú.

De vegades hem d’enviar els nostres joves, homes i dones, a guerres i altres situacions perilloses per protegir el nostre país, però quan ho fem, vull estar segur que serà només per molt bones raons, que farem tot el possible per arranjar les nostres diferències amb altres de manera pacífica, i que farem tot el possible per mantenir a tots els nostres compatriotes segurs. I vull que cada nen entengui que les benediccions per les que aquests valents americans lluiten no són gratuïtes, que amb el gran privilegi de ser un ciutadà d’aquest país venen grans responsabilitats.

Aquesta va ser la lliçó que la vostra àvia va intentar ensenyar-me quan jo tenia la vostra edat, llegint-me textos de la Declaració d’Independència i parlant-me dels homes i dones que marxaven per la igualtat, perquè creien que aquelles paraules que s’havien escrit en el paper feia dos segles significaven quelcom. Ella va ajudar-me a entendre que Amèrica és gran, no perquè és perfecta, sinó perquè sempre pot ser millor, i que la feina pendent per perfeccionar la nostra unió recau en cadascun de nosaltres. És una càrrega que passem als nostres fills, i a la que ens acostem amb cada generació, cada cop més a prop del que sabem que Amèrica ha de ser.

Espero que vosaltres dues reprengueu aquesta responsabilitat, corregint els erros que veieu i treballant per donar a altres les oportunitats que vosaltres heu tingut. No només perquè teniu l’obligació de donar alguna cosa a canvi al país que tant ha donat a la vostra família sinó perquè vosaltres teniu aquesta obligació amb vosaltres mateixes. Perquè és només quan adreceu els vostres esforços a quelcom més gran, que descobrireu el vostre veritable potencial.

Aquestes són les coses que vull per a vosaltres, créixer en un món que no posi límit als vostres somnis ni metes, i com a dones compassives i compromeses que ajudaran a construir el món. I vull que cada nen tingui les mateixes oportunitats d’aprendre i somiar i créixer que vosaltres, noies, heu tingut. Per això he decidit emprendre aquesta aventura amb la meva família.

Estic tan orgullós de vosaltres. Us estimo més del que pugueu imaginar. I dono gràcies cada dia per la vostra paciència, saber estar, gentilesa i humor mentre ens preparem per iniciar aquesta vida junts a la Casa Blanca.

Us estimo,

Pare

dimarts, 13 de gener de 2009

Ruido

Un cop més, Sabina esdevé un exquisit il·lustrador poètic de les emocions. Gaudiu-la o patiu-la... però sentiu-la.



RUIDO

Ella le pidió que la llevara al fin de mundo,
Él puso a su nombre todas las olas del mar.
Se miraron un segundo
Como dos desconocidos.

Todas las ciudades eran pocas a sus ojos,
Ella quiso barcos y él no supo qué pescar.
Y al final números rojos
En la cueva del olvido,
Y hubo tanto ruido
Que al final llegó el final.

Mucho, mucho ruido,
Ruido de ventanas,
Nidos de manzanas
Que se acaban por pudrir.
Mucho, mucho ruido,
Tanto, tanto ruido,
Tanto ruido y al final
Por fin el fin.
Tanto ruido y al final...

Hubo un accidente, se perdieron las postales,
Quiso carnavales y encontró fatalidad.
Porque todos los finales
Son el mismo repetido
Y con tanto ruido
No escucharon el final.

Descubrieron que los besos no sabían a nada,
Hubo una epidemia de tristeza en la ciudad.
Se borraron las pisadas,
Se apagaron los latidos,
Y con tanto ruido
No se oyó el ruido del mar.

Mucho, mucho ruido,
Ruido de tijeras,
Ruido de escaleras
Que se acaban por bajar.
Mucho, mucho ruido,
Tanto, tanto ruido.
Tanto ruido y al final...
Tanto ruido y al final...
Tanto ruido y al final
La soledad.

Ruido de tenazas,
Ruido de estaciones,
Ruido de amenazas,
Ruido de escorpiones.
Tanto, tanto ruido.

Ruido de abogados,
Ruido compartido,
Ruido envenenado,
Demasiado ruido.

Ruido platos rotos,
Ruido años perdidos,
Ruido viejas fotos,
Ruido empedernido.

Ruido de cristales,
Ruido de gemidos,
Ruidos animales,
Contagioso ruido.

Ruido mentiroso,
Ruido entrometido,
Ruido escandaloso,
Silencioso ruido.

Ruido acomplejado,
Ruido introvertido,
Ruido del pasado,
Descastado ruido.

Ruido de conjuros,
Ruido malnacido,
Ruido tan oscuro
Puro y duro ruido.

Ruido qué me has hecho,
Ruido yo no he sido,
Ruido insatisfecho,
Ruido a qué has venido.

Ruido como sables,
Ruido enloquecido,
Ruido intolerable,
Ruido incomprendido.

Ruido de frenazos,
Ruido sin sentido,
Ruido de arañazos,
Ruido, ruido, ruido.

diumenge, 11 de gener de 2009

ANUNCIS...

Mentre nosaltres gaudim de la nostra gossa n'hi ha que s'ho passen malament, per diverses raons. Aquí teniu en Roqui, que es va perdre la setmana passada per Sant Martí Sapresa. Si l'heu vist l'Estel us agrairà qualsevol pista que pogueu donar-li.


I també varem tenir notícia mitjançant el bloc de la Mariona Monrós del cas de la Boira, una gossa amb necessitats especials que busca una família que li pugui donar una nova oportunitat. Si visiteu el bloc de la Mariona podreu llegir la carta que han escrit en Xavi i la Laura, els actuals amos de la gosseta, i les raons que els porten a fer aquesta crida a contracor i tot l'ajut que oferiran a qui se'n pugui fer càrrec.


I aquí hi ha el gos de la Gemma, un cadell de malamut de 8 mesos que es troba en adopció... Si en voleu saber més coses, digueu-m'ho.

dimecres, 7 de gener de 2009

dissabte, 3 de gener de 2009

Cap d'any

Doncs si. El cap d'any arriba i passa i cadascú el celebra com vol o com pot. Aquest n'és un exemple...


Ara que quan va començar a sentir la fressa del cotillon, lluny de buscar un lloc més tranquil, es va aixecar, va estirar l'espatlla i les potes i... cap a la festa!! Globus! que no els havia vist mai! Primer li varen fer por però desprès ja hi jugava tota sola al seu aire i fins i tot els feia petar, expressament segur, i mirava de cruspir-se'l! Però desprès de 4, 5 ó 6 cops que la varem interceptar ja ho deixava córrer. Total, que es va portar super bé i semblava la mar de feliç amb tanta gent per allà i quan la feiem estar a fora perquè a dins feia massa calor. No vaig parar de donar-li premis, perquè es portava tant i tant bé que fins i tot va arribar a commoure'm. Nosaltres adaptem la nostra vida a ella, però ella també s'adapta a la nostra vida. És una joia.
Feliç any nou Denaleta, i que compartim moltes més coses juntes! I que vosaltres ho veieu!