diumenge, 28 de desembre de 2008

Temporal a la Garrotxa

Despistats que estàvem que hi havia neu a prop de casa ens en varem anar cap a la Vall d'en Bas,

però l'endemà diumenge, que es varen aixecar una miqueta els núvols i varem poder veure les muntanyes de Granollers, varem decidir-nos a agafar el tot terreny i anar a la recerca de la neu.

Amb aquest temporal es veu que una llopeta ferotgíssima va sortir del seu cau i va baixar fins a terres habitades.

Va intentar atacar-me, però no patiu, me'n vaig sortir.

Tot i que en algun moment vaig patir per la meva integritat física...

I en veure que no podia clavar-me queixalada, il·lusa llopeta, va fugir buscant altres víctimes...

Però al final ens varen fer amigues i va voler venir amb nosaltres cap a casa...

I ara la tinc aquí a la catifa escarxofada, que avui hem anat a passejar una mica pel camí ral i l'aventurera s'ha fotut per un torrent que, per sort, no portava aigua en aquell moment, i l'hem perdut o més ben dit ella ens ha perdut a nosaltres i l'hem estat buscant però al cap d'una estona ens ha trobat. Quin ensurt per tots tres!

diumenge, 21 de desembre de 2008

Campionat de Cat de mushing i canicross. Bell-lloc d'Urgell

Aquest cap de setmana hem anat per primer cop a una cursa de mushing de debò! Mitjançant la Roser havíem anat a veure entrenar en Carles i en Robert però encara no havíem pogut anar a una cursa i aquest cap de setmana, tot i que no fèiem trio, no només hem pogut veure-les sinó també viure-les. Per a mi i la Denali hi havia moltes coses noves (de tantes que n'estem vivint): la Denali estrenava transportí i jo faria de "control" a la cursa. A més, la gosseta hauria de dormir al cotxe per la nit, i hauria d'estar-se sola, bé, sola sola no, però si sense mi, mentre jo "treballava" per la cursa. El trajecte fins a Bell-lloc va anar la mar de bé, i l'arribada a l'steak out (o zona d'acampada) emocionant. Tots els atletes ambientant-se...

Després d'una bona estirada de cames, vàrem tornar a l'steak out on la Denali va quedar-se una estona "estacada", cosa que no havíem tingut ni necessitat ni oportunitat de provar fins ahir. I, com en moltes altres coses, va comportar-se com si ella mateixa ho hagués triat...


La boira no es va aixecar fins que no varen ser ben bé les tres diria jo, per sort, perquè així el sol em va escalfar mentre feia de control...

Però avui diumenge... Uf! Quin paissatge! I quin fred!

Era el primer cop que feia de control i tenia una mica de neguit de no fer-ho bé... Però l'encàrrec era clar: si volia havia d'indicar el sentit del revolt i havia de vigilar que cap musher tractés malament els seus gossos. Poca cosa més. Em vaig posar en alerta... I el que em vaig trobar va ser una colla de mushers que animaven els seus gossos. Uns amb més paraules, altres amb menys, però tots pacients i enèrgics dirigint els seus gossos. En el silenci dels camps i l'espessor de la boira el primer que "sentia" eren els crits del musher, i desprès el galop i el panteig dels gossos. M'havia d'estar ben quieta per tal que a cap gos li semblés més interessant venir a conèixer-me quecontinuar corrent... i tot i així algun que altre s'ha despistat però ràpidament ha tornat al camí.

I en acabar la cursa he anat a buscar la Denaleta i, desprès de còrrer una estona ella i jo, bàsicament per entrar jo en calor, hem anat a jugar amb la Lluna, una altra cadell de malamut amb la que s'ho han passat d'allò més bé.

I ara la tinc aquí escarxofada a sobre la catifa, espatarrada panxa enlaire. Tanta activitat física i mental l'han deixat esgotada. Però que es vagi preparant... Per mi ja podem començar a practicar... Segur que li agradarà.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Un regal per a la família

Per l'aniversari d'en Domènec li vaig regalar un cap de setmana a Andorra, a l'hotel Camp del Serrat que està situat a tocar del Llac d'Engolasters. La raó principal d'aquest regal era, com no, que la Denali gaudís per primer cop del seu mitjà natural, i no puc pas dir que a mi m'interessi menys, perquè m'agrada el fred, la muntanya i la neu... Quan varem arribar no n'hi havia massa de neu, la qual cosa va ser una mica decebedora perquè jo esperava tocar neu tot just baixar del cotxe. Aquesta foto és del primer despertar a Andorra.

Es veuen poc però davant la Denali hi havia la Cuca, un cadell de mastí espanyol de 6 mesos en primer pla, i al seu darrera una femella de Golden blanca, blanca, de 9 mesos anomenada Neu. Les podreu veure a la web de l'hotel, perquè no varem poder fer-los cap foto millor.

Al contrari del que esperàvem però d'acord amb el caràcter de la Denali (caracteritzat per la prudència que no per la por), el primer contacte amb la neu va ser poc entusiàstic. Com que hi havia clapes de neu ella les vorejava tot evitant de trepitjar-la, però aviat va animar-se a imitar-nos i més endavant, quan varem arribar al camí de les Pardines, ja se li havia despertat tot l'instint de gos nòrdic que la defineix.

Aquí la veieu amb en Bolo, una espècie de gos d'atura negre d'un restaurant que hi ha a peu del llac i que ens va acompanyar tot el trajecte. Varem trobar una espècie d'iglú amb un túnel a cada costat i encara varem poder treballar el "tub". El Bolo primer no si volia ficar però poc a poc i veient que en Domènec i la Denali s'hi feien tant, ell també s'hi va ficar.

I el llac, gelat! En Domènec que és un home intrèpid fins i tot va caminar per sobre del gel i va aconseguir que els gossos s'hi fiquessin també.

La Denali de seguida, perquè allà on va en Domènec va ella, i en Bolo desprès però com que és un tabalot se li va trencar el gel però va sortir-se'n molt bé i encara hi va tornar a passar.

El dissabte a primera hora varem baixar a les botigues per evitar la gentada. Per primer cop varem poder prendre un cafè dins una cafeteria amb la Denali ajaguda al nostre costat, portant-se tan bé com esperàvem. Al llarg de la passejada per l'avinguda Meritxell ja havia anat molt i molt bé, tant el dissabte com el divendres... Sense tibar, quieta quan calia, sense espantar-se de les obres que allà hi ha...

Per la tarda, desprès de dinar varem fer una altra passejada prop de l'hotel, però a mig passeig va començar a nevar i a partir d'aquí, les postals es varen anar donant una darrera l'altra.

I la Denali cada cop més "allopada" i feliç, deixant-nos enrere amb les nostres limitacions i nosaltres contents de veure-la tant entusiasmada amb el descobriment.

I a la nit estàvem tan contents pensant en l'endemà que vàrem demanar de prendre el cafè a la terrassa. Veiam si trobeu la Denali.

I així va despertar-se el dia i amb tota aquesta neu, els moments que havíem anat a buscar.

Ens varem calçar unes raquetes i apa-la! A raquetejar! La Denali, que anava per davant nostre, de tant en tant s'aturava i ens mirava com dient: Són tan leeeennnnnttttttssssss....

Era un gust veure-la valenta i àgil baixant i pujant, anant i venint, saltant i jaient... Amunt i avall entre els arbres, la neu, les branques, les roques, nosaltres...

I per acabar d'impressionar-nos amb les seves habilitats naturals fins i tot va trobar, no sé com, un òs!

Tant bé s'ho va passar que jo diria que fins i tot trista va quedar quan vàrem arribar de nou a l'hotel, i això que havia d'estar cansada!

Bé, no queda massa res que pugui afegir, només recomenar-vos l'hotel, a tots, tant als que teniu gos com als que no en teniu, pel tracte, pel lloc, per la decoració i molt i molt també pel menjar! Boníssim! Total, un cap de setmana perfecte!


dijous, 4 de desembre de 2008

Agility per a principiants...

Estic lesionada i no puc fer les classes per a cadells així que vaig decidir que faria de reportera gràfica. Desprès de treballar una mica d'ordres el profe ens va posar uns obstacles i desprès de diversos intents fallits la Denali va fer l'slàlom... En Domènec va tenir molta paciència perquè la gosseta tirava pel dret tota l'estona, però finalment els hi va sortir bé... I el pont del darrera també el va fer el que passa que no el vaig poder gravar perquè estava dins del cotxe.



Ara només ens falta trobar el lloc més adequat del jardí per muntar-hi una mica de pista...

Aquesta és una de les companyes de classe... 8 mesos... es diu Kala... I un altre dia posaré una foto de la Txula, que no vaig enxampar-la prou bé en cap moment.