Primer passeig pel camí ral

Per fi una mica de treva en aquesta tardor tan celta. Avui hem dinat en una esgarrapada i ens hem llençat al... carrer? No... Al camí... S'havia d'aprofitar abans no es fes fosc. L'objectiu també era veure com va passejant pel camp, així ens fem una idea de com pot anar la passejada per la Fageda de diumenge.

Ha sigut molt poc tros el que ens tocava el sol, però hem caminat el que pensàvem, tot i aturant-nos per jugar i fer relacions socials, els gossos i els humans... Aquí, passada l'hermita de Sant Esteve, albirava a l'horitzó dues persones humanes, dones. Li veieu la cua, no?


I al darrera ha aparegut en Willi, que ha procurat prendre paciència amb aquesta petita, que un cop s'han presentat no volia altra cosa que jugar. Ni quan l'han deslligat en Willi s'ha animat a jugar. Suposo que 10 anys són masses per suportar el ritme d'un cadell, ni que sigui un moment. Però hauria d'estar content. Gràcies a aquesta trobada l'han deixat anar... Anava a dir que ha pogut córrer però no, perquè no ha fet masses corredisses.

La Denali ha aguantat tot el tros sense cap dificultat. Diuen que els cadells es cansen aviat però ella, mentre és fora de casa, sembla disposar d'energia inesgotable. No us deixeu enganyar per les aparences.

Ara bé, arribada a casa fins i tot em sembla que es queixava perquè nosaltres voltàvem per aquí i per allà fent coses i ella no sabia on ajaure's per estar amb nosaltres i descansar desprès de la passejada. Hi ha hagut un moment, quan ens hem aturat a un clar del camí, que s'ha posat com una bèstia immunda quan jo anava a jugar-hi i tot d'un plegat m'he trobat fent-li una clau millán sense haver-m'ho proposat. He començat evitant que em queixalés i així hem quedat mentre no s'ha calmat. Una mossegada passi, però dos no. Denali, Denaleta, viam si ens entenem.