dissabte, 8 de novembre de 2008

Passejant amb la família

Una de les coses que la pluja ens havia impedit des que la Denali ja estava vacunada era anar a passejar amb les de Cal Sord, les tietes. Però avui ha estat el dia. Avui si que si.

El tema de fotografiar gossos encara no el tenim molt controlat així que no sempre llueixen tant com nosaltres voldríem. A més, n'hi ha alguna que boicoteja les fotos més maques... Si heu mirat la foto d'aquí dalt ja haureu detectat la sabotejadora: la Runa.

Aquí estaven llegint el diari, que es veu que en aquest marge del camí és on es trobaven les notícies més interessats del veïnat. On és la Kira? Segur que com que ella és la "jefa" ja havia llegit el diari la primera.

La Denali ha anat alternant-se entre els gossos i els amos, però quan més entusiasme ha mostrat per nosaltres ha sigut quan s'ha adonat que hi havia alguna cosa que feia millor olor que el seu pinso... salsitxes!

Jo diria que el seu interès per mi s'ha triplicat...


4 comentaris:

Josep Toribio ha dit...

Fan un bon equip.

Aixó de fotografiar gossos no és que no ho tingueu controlat, és que no és rés fàcil. I si en lloc d'un n'hi ha més d'un, pitjor que pitjor. Però paciència, per que això ens passa a tots.....

Roser ha dit...

Que bé!
Me n'alegro moltíssim que ja la pogueu passejar deslligada amb les seves noves amigues!
A la primera foto posa una cara de felicitat... Jo crec que sí que heu pogut captar bé el moment!
Roser.
www.lladruc.es

Su ha dit...

Josep, és veient les teves fotos dels teus quissos que m'adono que no tinc traça jo! Però com amb la resta i posarem paciència...

Ei Roser, quants dies! Doncs la veritat és que exceptuant quan caminem per la ciutat o quan passem prop d'una carretera, va deslligada... Reconec que he hagut de fer el cor fort per superar el temor que marxi i no torni mai més, i es perdi i no sàpiga el camí a casa... i se la trobi algú que de tan maca se la vulgui quedar i quan creixi no la vulgui i l'abandoni de nou i............ aaaaaahhhhh tura't!!! Quan em poso catastròfica no hi ha qui em guanyi!

Però cada passeig que fem és un pas més per assegurar que no es perd, al menys així ho sento i ella així m'ho fa veure també.

Gatxan ha dit...

Jajajaja!
Ai aquesta Runa...
;-)