dijous, 27 de novembre de 2008

Denali: 4 mesos

Fent una recopil·lació de fotos he quedat ben parada de l'evolució...

Comencem a les 2 setmanes:

Quatre setmanes:

Sis setmanes:

Set setmanes:

Nou setmanes:

Onze setmanes:

M'ha sorprès molt el canvi tan gran entre aquestes dues fotos, especialment pel que fa al pelatge que és potser on més es veu que ja no té aspecte de cadell, però no tinc fotos de les setmanes entre mig, encara que si tinc moltes gravacions ja que era el moment de les primeres sortides...

Catorze setmanes:

Setze setmanes:

I aquesta és d'avui... Sus ben asseguro que la seva dieta és equilibrada... Suposo que deu haver entrat en aquell moment que deia l'Esther que queden descompensades... Però vista així...


Però haig d'admetre que cada cop veig més clar on acabarà això...


Aquest cap de setmana passat que varem tornar a fer una reunió familiar es feia evident... Els germans de la Denali encara tenen el borrissol de cadell, però com que ella ja l'ha perdut gairebé a tot el cos, la similitud amb la mare és més que similitud, és una rèplica.

En aquests dos mesos que fa que està amb nosaltres s'ha engreixat encara no uns 11 kilos... Va arribar amb 5'900 kg. aproximadament i avui mateix l'he pesat i ja en fa 15. Des que va començar a sortir al carrer no només s'ha fet gran en aspecte sinó que també ha augmentat en pes i talla. Que bé...

divendres, 21 de novembre de 2008

FELICITATS MACO!



Què no t'hauré dit ja quan vegis aquest regal? Doncs que m'agrada molt tot el que compartim junts, que m'agrada molt que riguem junts, que... ja saps... tot això... ;-)

dijous, 13 de novembre de 2008

FELICITATS BLANCA!

No pensaries que et quedaries sense el teu regal "blogero"
Estàs estupenda, ja ho saps però t'ho repeteixo...

dilluns, 10 de novembre de 2008

L'agenda de la Denali

Per compensar la meva manca d'experiència gossil vaig començar a educar-me en termes canins molt abans de rebre la Denali donat que la meva experiència era zero... Així que el temps va començar a comptar enrere a gran velocitat, amb tota la llista de coses que s'havien de fer, bàsicament, abans de les 16 setmanes perquè segons sembla és el moment de màxima plasticitat del gos... Aquí en teniu algunes mostres... No representen res especial en el nostre "modus vivendi", no són novetats que fem expressament per a ella, però si que les fem amb un objectiu concret, ara per ara... Aquí teniu algunes mostres...

Diumenge varem anar a la Fageda i la Denali va unir-se al grup... Estava la mar de feliç amb un grup de 15 humans i tothom pendent d'ella. I nosaltres més. Cada passejada/caminada/activitat que compartim, posa en evidència la sintonia entre nosaltres. Hi havia una gentada impressionant, i entre tanta gent n'hi havia alguns que anaven amb el seu gos... Més d'un cop varem sentir allò de "és molt poruc/ga", i la Denali, prudentment, mostrant els seus encants per fer una coneixença... No era el cas d'aquesta petita cocker, que estava ja ben cansada de jugar.

Tot i la quantitat d'estímuls i informació al seu voltant va estar pendent de nosaltres la major part del camí... Bé, exceptuant un moment que va preferir anar amb altres membres del "grup" que amb els amos... I entre ella i la Fageda hem pogut capturar moments fantàstics.

I avui tocava socialització a lo bèstia... No m'ho pensava que passejant pel veïnat aprofitaríem tant el passeig...


Cabres, ovelles...

Gossos poc amistosos...

I l'estrella del passeig, que de fet és el que anàvem buscant... L'hem hagut de lligar i tot (a la gossa), perquè no hi havia manera que seguís el camí si el cavall era per allà a prop. Cagada de por... Sort que en Nani ha estat tan content de trobar-la que li ha fet oblidar totes les cabòries.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Passejant amb la família

Una de les coses que la pluja ens havia impedit des que la Denali ja estava vacunada era anar a passejar amb les de Cal Sord, les tietes. Però avui ha estat el dia. Avui si que si.

El tema de fotografiar gossos encara no el tenim molt controlat així que no sempre llueixen tant com nosaltres voldríem. A més, n'hi ha alguna que boicoteja les fotos més maques... Si heu mirat la foto d'aquí dalt ja haureu detectat la sabotejadora: la Runa.

Aquí estaven llegint el diari, que es veu que en aquest marge del camí és on es trobaven les notícies més interessats del veïnat. On és la Kira? Segur que com que ella és la "jefa" ja havia llegit el diari la primera.

La Denali ha anat alternant-se entre els gossos i els amos, però quan més entusiasme ha mostrat per nosaltres ha sigut quan s'ha adonat que hi havia alguna cosa que feia millor olor que el seu pinso... salsitxes!

Jo diria que el seu interès per mi s'ha triplicat...


dilluns, 3 de novembre de 2008

Primer passeig pel camí ral

Per fi una mica de treva en aquesta tardor tan celta. Avui hem dinat en una esgarrapada i ens hem llençat al... carrer? No... Al camí... S'havia d'aprofitar abans no es fes fosc. L'objectiu també era veure com va passejant pel camp, així ens fem una idea de com pot anar la passejada per la Fageda de diumenge.
Ha sigut molt poc tros el que ens tocava el sol, però hem caminat el que pensàvem, tot i aturant-nos per jugar i fer relacions socials, els gossos i els humans... Aquí, passada l'hermita de Sant Esteve, albirava a l'horitzó dues persones humanes, dones. Li veieu la cua, no?


I al darrera ha aparegut en Willi, que ha procurat prendre paciència amb aquesta petita, que un cop s'han presentat no volia altra cosa que jugar. Ni quan l'han deslligat en Willi s'ha animat a jugar. Suposo que 10 anys són masses per suportar el ritme d'un cadell, ni que sigui un moment. Però hauria d'estar content. Gràcies a aquesta trobada l'han deixat anar... Anava a dir que ha pogut córrer però no, perquè no ha fet masses corredisses.

La Denali ha aguantat tot el tros sense cap dificultat. Diuen que els cadells es cansen aviat però ella, mentre és fora de casa, sembla disposar d'energia inesgotable. No us deixeu enganyar per les aparences.

Ara bé, arribada a casa fins i tot em sembla que es queixava perquè nosaltres voltàvem per aquí i per allà fent coses i ella no sabia on ajaure's per estar amb nosaltres i descansar desprès de la passejada. Hi ha hagut un moment, quan ens hem aturat a un clar del camí, que s'ha posat com una bèstia immunda quan jo anava a jugar-hi i tot d'un plegat m'he trobat fent-li una clau millán sense haver-m'ho proposat. He començat evitant que em queixalés i així hem quedat mentre no s'ha calmat. Una mossegada passi, però dos no. Denali, Denaleta, viam si ens entenem.

FELICITATS LAURA!

Quants anys deus haver fet que ens va passar per alt? Ets la discreció personificada, però ara que ja t'he descobert, aquí tens el meu regalet. Em penso que t'agradarà, la veritat...

diumenge, 2 de novembre de 2008

Comença la socialització

Per fi, després de molts dies, ahir varem poder fer una mini reunió de la família malamut. A més de la Kàtia i en Volk va venir també un dels germans de la Denali, en Volk-petit (que de petit només té l'edat). Estàvem expectants per veure com reaccionarien en el retrobament i la veritat és que a la Denali d'entrada no li va agradar massa veure que s'acostaven aquest dos gossassos i es va erissar i fins i tot els va bordar, però com que ells varen fer cas omís va acabar estirada a terra deixant-se ensumar un per davant i l'altre per darrera i després ja li va trobar el gust ja... Va ser divertit tot plegat, i la paciència d'en Volk-petit amb la Denali, que no el deixava tranquil, tota l'estona empaitant-lo, mossegant-lo, mentre els pares feien la seva primera sessió de mushing com si ho haguessin fet sempre... Serà perquè han nascut per tirar... En algun moment que altre semblava que veies doble, perquè la Denali s'assembla a la Kàtia i en Volk-petit, com ja haureu intuït, és negre com el seu pare. Una estampa preciosa els pares corrent i els petits seguint-los, revolcant-se per terra, per bassals, per l'herba ben molla...

Hola Daria! Que bé que per fi t'hagis decidit a escriure! Doncs jo tot el que tinc són vídeos però com que la majoria són molt grans només puc penjar aquest, que és curtet però ja fan goig, ja. A veure si els podem penjar al Youtube i així te'ls pots baixar. Un dels que més m'agraden és el que es veu que venen tots quatre, pares i fills, corrent cap a nosaltres, com una imatge projectada en un mirall, te'n recordes?

video

I de tornar a quedar no en tinguis cap dubte que ens agradaria. Va, digues quin dia de novembre us aniria bé, i desprès ja decidim què fem, si veniu o ens trobem a algun lloc, com dissabte. A mi m'agradaria que ens portéssiu al Montseny, on acostumeu a anar amb en Volk i la Katia... Parlem-ne, tot i esperant la mega trobada de cadells que has convocat, que em sembla una idea genial. Ah! I la foto dels pares la vaig fer amb el mòbil i l'he penjat en el format original per a que te la poguessis descarregar sencera. Fan una patxoca...

Mullena

Començo a estar tipa de tanta aigua, vosaltres no? Per a la Denali aquestes setmanes són vitals. No fa ni 6 dies que pot sortir a l'ample món que diu en Dunbar, i no hi ha descans de pluja... A ella tant li fa, però a nosaltres ens representa una moguda cada cop que volem treure-la a l'ample món. Avui hem anat a Girona. He pensat que passejariem pels llocs que tenen voltes, una manera de compatibilitzar el passeig i la socialització amb la pluja. Un cop més no puc dir altra cosa que meravelles d'aquesta gosseta. La més destacable de totes avui, que s'ha trobat amb uns tres o quatre gossos i si en el primer s'ha erissat i tot (encara que només han tingut contacte visual), en els altres ha sigut un èxit, especialment en la darrera coneixença, una femella de cocker que desprès d'ensumar-se encara li ha roncat i fins i tot ha fet farol de mossegada... Però la Denali no s'ha deixat intimidar, ha respectat però no s'ha espantat... Jo crec que desprès de la severitat de la Kàtia ahir -i pel que diuen, sempre-, va fent-se a la idea que una roncada no fa mal, però és un avís... Ah! I també he pres el meu primer cafè amb llet amb la Denali asseguda al costat. Bé, o dreta, o estirada, o jugant amb un parell de nens molt trempats que hi havia al costat, però tranquil·la, tan tranquil·la com pot estar un cadell, és clar...

De camí cap a casa i davant la seva bona resposta a tot el que li anem proposant em pregunto fins a on pot arribar. Si pogués arribar a entendre que la molsa és una espècie protegida i que està bé que s'hi ajegui però no que l'arrenqui...

A veiam si el cap de setmana vinent millora el temps, que tenim prevista caminada per la Fageda d'en Jordà i ja en tinc ganes.