dilluns, 1 de setembre de 2008

Gustav

Com molt sovint, veient les notícies quedo impactada. Una de les imatges que més m'ha quedat de l'evacuació de New Orleans que s'està duent a terme des d'ahir fou una imatge d'una autopista, des de l'aire, que en el sentit de sortida de la ciutat anava plena de turismes mentre que al sentit d'entrada hi havia una caravana d'autobusos, que havia d'evacuar a tots aquells i aquelles que no podien fugir pel seu propi mitjà... Gent gran, malalts, nens... Què deuen sentir tota aquesta gent que han de deixar les seves cases, agafant el que puguin en un parell de maletes, sense saber què trobaran en tornar? Em sento molt lluny de la gent que veig a les imatges, perquè no puc imaginar-me, ni de lluny, el que es deu sentir en aquestes circumstàncies. He tingut la sort de néixer a aquesta part del món, on la Natura és benèvola i no expressa la seva força amb brutalitat, excepte quan hi ha alguna riuada, d'altra banda sovint amb conseqüències previsibles i fruit de la temeritat o l'arrogància humana.



I així, encara que intento evitar-ho perquè em sembla una falta de respecte per aquells que veritablement s'hi troben, em ve una idea recorrent... què m'enduria? o millor dit, que deixaria?