divendres, 29 d’agost de 2008

Perspectiva: vacances

Semblava que no podia ser però si, arriben les vacances per fi! Les comencem divendres vinent, però ja veig la llum al final del túnel! Fer-les al setembre té avantatges i inconvenients. Els avantatges són que hi ha menys trucades, menys entrades de feina, més llocs per aparcar... També et permet relacionar-te amb companys de feina que normalment no et relaciones, o t’hi relaciones poc... Alguns inconvenients són que tot és tancat, de manera que has de canviar els teus costums per anar a trobar alguna cosa oberta (això no té a veure amb la feina de fet...), veus a la gent marxar i, fins i tot tornar i, el que per a mi és pitjor, la tornada és més dura, perquè la major part de la gent torna al setembre i tothom va una mica al ralentí, mentre que si arribes a l’octubre, el ritme és frenètic perquè cal aprofitar el temps que aviat serà Nadal. Enguany se m’ha fet més dur anar a treballar mentre tothom és de vacances. És el primer estiu a la nostra casa i això no ha estat indiferent per a mi. Si, a l’estiu el dia s’allarga, però és que aquí, s’allarga amb un gust! Deixem entrar la fresca del matí per capturar-la i que es mantingui tan com sigui possible. Els esmorzars a fora són un privilegi i els capvespres, amb el cel rogenc et fan perdre la noció del temps... Excepte, és clar, si l’endemà has de llevar-te cap a les 6:45 a. m.!

Malgrat aquesta tranquil·litat a l’entorn – que es viu exactament igual al llarg de tot l’any, ara ja ho sabem-, per a nosaltres han estat uns mesos mogudets. Hi ha hagut el primer capítol d’un dels projectes que esperàvem per d’aquí uns anys i que s’ha avançat, interferint en altres projectes personals, que haurem de posar de nou sobre la taula per a decidir què fer. Aquest seria el capítol dur, que ha requerit molta energia (i que encara en requerirà molta més!). Però aquesta ha estat la única cosa més feixuga que hem hagut de fer. N’hi ha hagut moltes altres d'agradables, per exemple, l’eclipsi de lluna, que varem poder veure des de dalt d’un turonet a dos minuts de casa, com si estiguéssim a un “palco” del Liceu. Mai havia vist tants estels, i això que no es veien tant perquè la lluna era gairebé plena! I el silenci al nostre entorn. Bé, el silenci de la vall, que és un silenci relatiu perquè sempre hi ha un tractor que treballa (si, el camp no para mai) o un cotxe que torna cap a casa. Però com sempre el millor han estat les trobades amb la família, o els amics i amigues... La odissea d’anar a buscar l’Irene a l’estació de Blanes (Què fas a Blanes???). La Blanca i companyia (4+1), amb en Lucky intentant caminar sense trepitjar les fulles i glans del jardí, pobret! (Ix! On m’han portat? Aquest parc no és com la Devesa!). Que bé que estaràs amb la teva nova família! Viuràs tantes coses noves! Arriba un mail amb fotos des de Colòmbia! La Marta i la seva família al seu Rancho! I, com no, els meus nebots, absolutament plens d’energia i intel·ligència!

El 2 de setembre farà un any que varem passar la primera nit aquí casa. Gràcies a la troup de Marto que ens vareu ajudar amb el trasllat: Núria, Xavi, Susana, Santi, Gemma, Jordi, i els petits, Aitor i Martí. Ja fa un any i molts temors s'han dissipat. L'experiència real ha estat molt millor del que jo havia pogut imaginar, fent petits els esforços per arribar a aquí. Com ja sabíem, les nostres vacances no ens portaran a cap lloc llunyà, ni tan sols nou, al menys per un temps. Ens quedarem aquí, que encara tenim moltes coses per enllestir, entre bricolatge i tràmits diversos. El que més temo és el canvi de nom del cotxe. És el tercer cop que ho intentarem, i aquest cop, em diguin el que em diguin, falti el paper que falti, jo no surto d’allà sense la gestió feta! Espero que acabarem la nostra habitació i arreglarem la bassa, entre d’altres coses. Aviat tindrem un nou membre a la família i tot ha d’estar a punt! Si, efectivament, estic parlant d’un gos... És probable que sigui com aquest de la foto, o un germà o germana seu, encara no està decidit. No és el que teníem previst, perquè volíem adoptar-ne un d’una protectora, però ens hem creuat amb aquests petits... En Domènec diu que l’experiència de criar un cadell és extraordinària, així que és força probable que l’adoptem, però... Em temo que no serà l’únic. Més tard o més d’hora, n’hem d’adoptar un d’alguna protectora. Quines ganes tinc de tot plegat! I tinc ganes que arribi la tardor a la Vall. Sortir a passejar-la i conèixer-la amb l'escalforeta de darrera hora de la tarda o la fresca del matí. M'encanta la tardor a la Vall. Ara ja puc dir que és una de les estacions que més m'agraden aquí perquè ja les he vistes totes. A les muntanyes, normalment folrades d'una espessa catifa verd fosc que fan les alzines, hi apareixen taques groguenques, vermelles... Són els roures i altres arbres caducifolis que fan el seu curs. Que bé! Renuncien a una part de si mateixos per ressorgir més tard amb més força. L'alzina en canvi, tot l'any va canviant les fulles, tot i que és a la primavera que floreix. Cal aprendre'n. Pots ser alzina, renovant-te poc a poc, o roure, renovant-te tot d'una.


2 comentaris:

Blanca ha dit...

Ei, ja tinc ganes de veure aquest menut/da corretejant per casa vostra...diguin el que diguin un gos fa molta companyia i es fan estimar moltíssim...ànims i endavant!!!

Su ha dit...

Necessitarem gossos ben trempats per socialitzar la nostra, compto amb en Lucky, no?