dimarts, 29 de juliol de 2008

diumenge, 27 de juliol de 2008

No idoneïtat per a l'adopció canina

Tal com dic en el títol, no hem obtingut el "certificat d'adopció". (Casa del ferrer cullerot de pal)

Suposo que el handicap insalvable és que preferim que els gossos no visquin dins de casa i no és bo per ells viure en un tancat, encara que aquest tingui una superfície quatre cops més gran que el nostre propi habitatge (que ja sabeu que no és un casalot), un sotabosc net on descansar sota els arbres, calma... I el que no tingui i sigui necessari se'ls hi posaria.

Tampoc és suficient tenir disponibilitat horària i ganes i gust per gaudir i compartir l'entorn en què hem decidit viure. Així que, si més no, del Bu Bup Parc, no serà que podrem adoptar un gos. Segons el criteri d'en Xavi (suposo que és ell tot i que en cap moment es va presentar), no hi ha massa a pensar. Malgrat que el primer dia ell mateix, quan tornàvem de passejar la Malock, ens va fer proposta d'agafar-ne dos i ens va explicar les condicions que havia de tenir el tancat adequat, el criteri ahir havia canviat i no hi ha cap mena de manera de poder tenir un gos amb nosaltres. El problema, per força, no pot ser el lloc (perquè no l'ha vist). El problema, per força, ha d'estar en nosaltres, que devem ser unes persones insensibles a les necessitats dels animals. Tant és així, que estem disposades a assumir la responsabilitat de dos gossos per millorar el seu benestar, destinar una part gran del nostre jardí per acomodar-los, fer una despesa econòmica important per a condicionar el lloc... Això per no anomenar el que ja és evident: la organització de la nostra vida pensant en el gos. Total, per tenir-los al jardí! Suposo que és el que ell deu pensar. Arbitrari, sincerament, el trobo arbitrari. Si algú dels que llegiu podeu donar llum a aquesta parelleta NIAC (No Idònia per a l'Adopció Canina), il·lumineu-nos, si us plau. Quedarem més tranquils i possiblement evitareu que anem a una altra protectora i li donem mala vida a un animalet que no té la culpa de la nostra insensatesa i ignorància.

Ara però, sabem més de les necessitats dels gossos i potser valdrà la pena plantejar-se que en lloc d'un o dos gossos de talla mitjana o gran que visqui al jardí, serà millor tenir-ne un de petit que visqui a casa, i gaudeixi de l'entorn només quan el traguem a passejar.

A mi però, em sembla una crueltat que hagi d'estar tancat a casa quan nosaltres hàgim d'atendre les obligacions laborals (que, com la majoria de mortals, les tenim) en lloc de poder estar al jardí, amb o sense companyia, on nosaltres mateixos passem tant temps com podem.

Pura Cara B

dimarts, 22 de juliol de 2008

L'aventura d'adoptar un gos, tot just ha començat...

Doncs si.
La perspectiva d'acollir en Bart ha precipitat la possibilitat de la incorporació d'un gos a la família, cosa que ja teníem en ment però no tan aviat. Porto dies mirant-me webs de protectores d'animals i voltant per la xarxa per aprendre i aproximar-me a aquest món, per a mi fins ara completament desconegut i, perquè no dir-ho, poc motivador. Ahir en varem anar a veure una a La Bisbal, Bú Bub Park (Fundació Altarriba). Varem veure tots els gossos que hi tenen, varem explicar-los què podem oferir, quines condicions i altres coses, i finalment, tot i que la cosa pintava bastant malament, varem treure a passejar una de les gosses que de moment viuen allà. Es diu Malock i té uns dos anys i és una gossa trempada, vital però no nerviosa, que ens va robar el cor. Quan varem tornar ens varen comentar que si disposàvem d'espai suficient, i feiem un tancat prou gran i alt (que es veu que la Malock és com Sergei Bubka, però sense perxa), podríem tenir-ne dos, perquè així no s'ho passen tan malament quan els has de deixar sols a casa. I ens varen presentar en Pluto. Un bon jan que només que li varen obrir la porta ja es va presentar a Domènec amb una arrambada tendra.

I així estem... Rumiant i rumiant... Si podem tenir-ne un; si en podem tenir dos; si podrem mantenir-ne dos; si podem fer el tancat; si serà prou gran; si... si... si...

No sé si acabarem tenint, en un termini curt de temps, cap gos, però el que és ja indubtable, és que començo a fer-me'n càrrec, encara que no en tingui cap, els penso d'una altra manera.

Demà anirem a la Protectora de Mataró a donar un cop d'ull, tot i que està una mica lluny per facilitar l'adaptació.

Per cert, aquest seria el meu regal d'aniversari... En el seu defecte caldrà un "val per", no?

dissabte, 19 de juliol de 2008

Un 20 de juliol...

... arribava l'home a la Lluna. Era l'any 1969, fa 39 anys.

El mòdul lunar "Eagle" de la nau Apollo 11, llançada per la NASA, aterra al mar de la Tranquil·litat (la Lluna). Hi aterra amb èxit amb dos dels tres tripulants.

Per primera vegada l'home trepitja un astre distint de la Terra.

divendres, 18 de juliol de 2008

S'acosta el dia...

Per anar fent boca, em regalo aquesta cançó. A vosaltres us agrada celebrar el vostre aniversari?

diumenge, 13 de juliol de 2008

Un dels meus himnes

Preneu-vos 3 minuts i escolteu amb atenció aquesta cançó.
La lletra és més avall.



Que el maquillaje no apague tu risa,
que el equipaje no lastre tus alas,
que el calendario no venga con prisas,
que el diccionario detenga las balas.

Que las persianas corrijan la aurora,
que gane el quiero la guerra del puedo,
que los que esperan no cuenten las horas,
que los que matan se mueran de miedo.

Que el fin del mundo te pille bailando,
que el escenario me tiña las canas,
que nunca sepas ni cómo, ni cuándo,
ni ciento volando, ni ayer ni mañana.

Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.
Que todas las noches sean noches de boda,
que todas las lunas sean lunas de miel.

Que las verdades no tengan complejos,
que las mentiras parezcan mentira,
que no te den la razón los espejos,
que te aproveche mirar lo que miras.

Que no se ocupe de ti el desamparo,
que cada cena sea tu última cena,
que ser valiente no salga tan caro,
que ser cobarde no valga la pena.

Que no te compren por menos de nada,
que no te vendan amor sin espinas,
que no te duerman con cuentos de hadas,
que no te cierren el bar de la esquina.

dissabte, 12 de juliol de 2008

Us presento en Bart, què us sembla?



En Bart és el gos d'una amiga que aviat es canviarà de casa i per aquest motiu ens ha proposat que ens el quedéssim, ja que pensa que estaria millor a una casa com la nostra, on disposa d'espai suficient per córrer i a més en mig de la natura.

És una barreja de gos d'atura, té uns tres anys i va ser recollit d'una gossera fa uns mesos. Un dia va venir a casa a dinar amb les seves mestresses (l'Eva i la Paula) i es va mostrar tranquil i respectuós i jo, me'n vaig enamorar, sincerament.

No m'agraden els gossos, en general, però crec que amb en Bart em sentiria tranquil·la i acompanyada, en els moments inevitables de solitud. Però hi ha un inconvenient, Domènec troba que no és el moment. Té moltes raons, però a mi m'agrada aquest gosset i crec que li podem donar una bona qualitat de vida aquí casa... Per tot això he decidit fer una enquesta, que podreu trobar aquí al costat, a dalt a la dreta. Ajudeu-me!

dissabte, 5 de juliol de 2008

Ja sabem com es diu!

Caureu de cul!
Avui, per fi, hem pujat a Oliveres i a més hem trobat l'amo, que ens ha dit el nom que li han posat... Sakura!
Què d'on l'han tret aquest nom? Doncs es veu que en japonés s'anomena així a la flor del cirerer i tot i que no és la flor oficial del país, si que n'és la més representativa. Per extensió, Sakura es tradueix per primavera.

Us recordo els noms que vareu proposar:

Patillarga
Lluïsa
Cuca
Nina
Naomi Campbell
Platereta
Dolça
Sandybell

Doncs ja ho sabeu, Sakura!