diumenge, 17 de gener de 2010

Fragment de "El Retrat de Dorian Gray" d'Oscal Wilde.

-I, tanmateix- va continuar Lord Henry, amb la seva veu greu i musical, i amb el peculiar moviment de lama que li era tan característic, i que ja el distingia fins i tot en els dies d'Eton-, crec que si un home visqués la seva vida de manera total i completa, si donés forma a tot el seu sentiment, expressió a tot pensament, realitat a tot somni..., crec que el món rebria una empenta tal d'alegria que oblidaríem totes les malalties del medievalisme i tornaríem a l'ideal hel·lè; potser que fins i tot a alguna cosa més delicada, més rica que l'ideal hel·lè. Però fins i tot el més valent de nosaltres té por de si mateix.

La mutilació del salvatge troba la seva tràgica supervivència en l'autorrenúncia que desfigura la nostra vida. Se'ns castiga per les nostres negatives. Tots els impulsos que ens esforcem a estrangular es multipliquen en la ment i ens enverinen. Que el cos pequi d'un cop per totes, i s'haurà lliurat del seu pecat, perquè l'acció és un tipus de purificació. Desprès no queda res, excepte el record d'un plaer o la voluptuositat d'un remordiment. La única manera de lliurar-se de la temptació és cedir davant ella. Si es resisteix, l'ànima emmalalteix, anhelant el que ella mateixa s'ha prohibit, desitjant el que les seves lleis monstruoses han fet monstruós i il·legal.

S'ha dit que els grans esdeveniments del món succeeixen en el cervell. És també al cervell, i només al cervell, on es cometen els grans pecats. Vostè, senyor Gray, vostè mateix, encara amb les roses vermelles de la joventud i les blanques de la infantesa, ha tingut passions que li han fet espantar-se, pensaments que l'han omplert de terror, somnis i moments de vigília, el simple
record de les quals pot tenyir-li les galtes de vergonya...

1 comentari:

Roser de Lladruc ha dit...

Un dels meus llibres preferits! Encara que retallar frases no deixa de ser "mutilar" el llibre em quedo amb dues:
- Els nens comencen estimant els seus pares, després els jutgen i finalment, si suceeix, els perdonen.
- Quan les veritats estan a la corda fluixa és quan se les pot seguir anomenant veritats.
Llàstima que el pobre Wilde mai va tenir el reconeixement que es mereixia!