diumenge, 28 de desembre de 2008

Temporal a la Garrotxa

Despistats que estàvem que hi havia neu a prop de casa ens en varem anar cap a la Vall d'en Bas,

però l'endemà diumenge, que es varen aixecar una miqueta els núvols i varem poder veure les muntanyes de Granollers, varem decidir-nos a agafar el tot terreny i anar a la recerca de la neu.

Amb aquest temporal es veu que una llopeta ferotgíssima va sortir del seu cau i va baixar fins a terres habitades.

Va intentar atacar-me, però no patiu, me'n vaig sortir.

Tot i que en algun moment vaig patir per la meva integritat física...

I en veure que no podia clavar-me queixalada, il·lusa llopeta, va fugir buscant altres víctimes...

Però al final ens varen fer amigues i va voler venir amb nosaltres cap a casa...

I ara la tinc aquí a la catifa escarxofada, que avui hem anat a passejar una mica pel camí ral i l'aventurera s'ha fotut per un torrent que, per sort, no portava aigua en aquell moment, i l'hem perdut o més ben dit ella ens ha perdut a nosaltres i l'hem estat buscant però al cap d'una estona ens ha trobat. Quin ensurt per tots tres!

diumenge, 21 de desembre de 2008

Campionat de Cat de mushing i canicross. Bell-lloc d'Urgell

Aquest cap de setmana hem anat per primer cop a una cursa de mushing de debò! Mitjançant la Roser havíem anat a veure entrenar en Carles i en Robert però encara no havíem pogut anar a una cursa i aquest cap de setmana, tot i que no fèiem trio, no només hem pogut veure-les sinó també viure-les. Per a mi i la Denali hi havia moltes coses noves (de tantes que n'estem vivint): la Denali estrenava transportí i jo faria de "control" a la cursa. A més, la gosseta hauria de dormir al cotxe per la nit, i hauria d'estar-se sola, bé, sola sola no, però si sense mi, mentre jo "treballava" per la cursa. El trajecte fins a Bell-lloc va anar la mar de bé, i l'arribada a l'steak out (o zona d'acampada) emocionant. Tots els atletes ambientant-se...

Després d'una bona estirada de cames, vàrem tornar a l'steak out on la Denali va quedar-se una estona "estacada", cosa que no havíem tingut ni necessitat ni oportunitat de provar fins ahir. I, com en moltes altres coses, va comportar-se com si ella mateixa ho hagués triat...


La boira no es va aixecar fins que no varen ser ben bé les tres diria jo, per sort, perquè així el sol em va escalfar mentre feia de control...

Però avui diumenge... Uf! Quin paissatge! I quin fred!

Era el primer cop que feia de control i tenia una mica de neguit de no fer-ho bé... Però l'encàrrec era clar: si volia havia d'indicar el sentit del revolt i havia de vigilar que cap musher tractés malament els seus gossos. Poca cosa més. Em vaig posar en alerta... I el que em vaig trobar va ser una colla de mushers que animaven els seus gossos. Uns amb més paraules, altres amb menys, però tots pacients i enèrgics dirigint els seus gossos. En el silenci dels camps i l'espessor de la boira el primer que "sentia" eren els crits del musher, i desprès el galop i el panteig dels gossos. M'havia d'estar ben quieta per tal que a cap gos li semblés més interessant venir a conèixer-me quecontinuar corrent... i tot i així algun que altre s'ha despistat però ràpidament ha tornat al camí.

I en acabar la cursa he anat a buscar la Denaleta i, desprès de còrrer una estona ella i jo, bàsicament per entrar jo en calor, hem anat a jugar amb la Lluna, una altra cadell de malamut amb la que s'ho han passat d'allò més bé.

I ara la tinc aquí escarxofada a sobre la catifa, espatarrada panxa enlaire. Tanta activitat física i mental l'han deixat esgotada. Però que es vagi preparant... Per mi ja podem començar a practicar... Segur que li agradarà.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Un regal per a la família

Per l'aniversari d'en Domènec li vaig regalar un cap de setmana a Andorra, a l'hotel Camp del Serrat que està situat a tocar del Llac d'Engolasters. La raó principal d'aquest regal era, com no, que la Denali gaudís per primer cop del seu mitjà natural, i no puc pas dir que a mi m'interessi menys, perquè m'agrada el fred, la muntanya i la neu... Quan varem arribar no n'hi havia massa de neu, la qual cosa va ser una mica decebedora perquè jo esperava tocar neu tot just baixar del cotxe. Aquesta foto és del primer despertar a Andorra.

Es veuen poc però davant la Denali hi havia la Cuca, un cadell de mastí espanyol de 6 mesos en primer pla, i al seu darrera una femella de Golden blanca, blanca, de 9 mesos anomenada Neu. Les podreu veure a la web de l'hotel, perquè no varem poder fer-los cap foto millor.

Al contrari del que esperàvem però d'acord amb el caràcter de la Denali (caracteritzat per la prudència que no per la por), el primer contacte amb la neu va ser poc entusiàstic. Com que hi havia clapes de neu ella les vorejava tot evitant de trepitjar-la, però aviat va animar-se a imitar-nos i més endavant, quan varem arribar al camí de les Pardines, ja se li havia despertat tot l'instint de gos nòrdic que la defineix.

Aquí la veieu amb en Bolo, una espècie de gos d'atura negre d'un restaurant que hi ha a peu del llac i que ens va acompanyar tot el trajecte. Varem trobar una espècie d'iglú amb un túnel a cada costat i encara varem poder treballar el "tub". El Bolo primer no si volia ficar però poc a poc i veient que en Domènec i la Denali s'hi feien tant, ell també s'hi va ficar.

I el llac, gelat! En Domènec que és un home intrèpid fins i tot va caminar per sobre del gel i va aconseguir que els gossos s'hi fiquessin també.

La Denali de seguida, perquè allà on va en Domènec va ella, i en Bolo desprès però com que és un tabalot se li va trencar el gel però va sortir-se'n molt bé i encara hi va tornar a passar.

El dissabte a primera hora varem baixar a les botigues per evitar la gentada. Per primer cop varem poder prendre un cafè dins una cafeteria amb la Denali ajaguda al nostre costat, portant-se tan bé com esperàvem. Al llarg de la passejada per l'avinguda Meritxell ja havia anat molt i molt bé, tant el dissabte com el divendres... Sense tibar, quieta quan calia, sense espantar-se de les obres que allà hi ha...

Per la tarda, desprès de dinar varem fer una altra passejada prop de l'hotel, però a mig passeig va començar a nevar i a partir d'aquí, les postals es varen anar donant una darrera l'altra.

I la Denali cada cop més "allopada" i feliç, deixant-nos enrere amb les nostres limitacions i nosaltres contents de veure-la tant entusiasmada amb el descobriment.

I a la nit estàvem tan contents pensant en l'endemà que vàrem demanar de prendre el cafè a la terrassa. Veiam si trobeu la Denali.

I així va despertar-se el dia i amb tota aquesta neu, els moments que havíem anat a buscar.

Ens varem calçar unes raquetes i apa-la! A raquetejar! La Denali, que anava per davant nostre, de tant en tant s'aturava i ens mirava com dient: Són tan leeeennnnnttttttssssss....

Era un gust veure-la valenta i àgil baixant i pujant, anant i venint, saltant i jaient... Amunt i avall entre els arbres, la neu, les branques, les roques, nosaltres...

I per acabar d'impressionar-nos amb les seves habilitats naturals fins i tot va trobar, no sé com, un òs!

Tant bé s'ho va passar que jo diria que fins i tot trista va quedar quan vàrem arribar de nou a l'hotel, i això que havia d'estar cansada!

Bé, no queda massa res que pugui afegir, només recomenar-vos l'hotel, a tots, tant als que teniu gos com als que no en teniu, pel tracte, pel lloc, per la decoració i molt i molt també pel menjar! Boníssim! Total, un cap de setmana perfecte!


dijous, 4 de desembre de 2008

Agility per a principiants...

Estic lesionada i no puc fer les classes per a cadells així que vaig decidir que faria de reportera gràfica. Desprès de treballar una mica d'ordres el profe ens va posar uns obstacles i desprès de diversos intents fallits la Denali va fer l'slàlom... En Domènec va tenir molta paciència perquè la gosseta tirava pel dret tota l'estona, però finalment els hi va sortir bé... I el pont del darrera també el va fer el que passa que no el vaig poder gravar perquè estava dins del cotxe.

video

Ara només ens falta trobar el lloc més adequat del jardí per muntar-hi una mica de pista...

Aquesta és una de les companyes de classe... 8 mesos... es diu Kala... I un altre dia posaré una foto de la Txula, que no vaig enxampar-la prou bé en cap moment.

dijous, 27 de novembre de 2008

Denali: 4 mesos

Fent una recopil·lació de fotos he quedat ben parada de l'evolució...

Comencem a les 2 setmanes:

Quatre setmanes:

Sis setmanes:

Set setmanes:

Nou setmanes:

Onze setmanes:

M'ha sorprès molt el canvi tan gran entre aquestes dues fotos, especialment pel que fa al pelatge que és potser on més es veu que ja no té aspecte de cadell, però no tinc fotos de les setmanes entre mig, encara que si tinc moltes gravacions ja que era el moment de les primeres sortides...

Catorze setmanes:

Setze setmanes:

I aquesta és d'avui... Sus ben asseguro que la seva dieta és equilibrada... Suposo que deu haver entrat en aquell moment que deia l'Esther que queden descompensades... Però vista així...


Però haig d'admetre que cada cop veig més clar on acabarà això...


Aquest cap de setmana passat que varem tornar a fer una reunió familiar es feia evident... Els germans de la Denali encara tenen el borrissol de cadell, però com que ella ja l'ha perdut gairebé a tot el cos, la similitud amb la mare és més que similitud, és una rèplica.

En aquests dos mesos que fa que està amb nosaltres s'ha engreixat encara no uns 11 kilos... Va arribar amb 5'900 kg. aproximadament i avui mateix l'he pesat i ja en fa 15. Des que va començar a sortir al carrer no només s'ha fet gran en aspecte sinó que també ha augmentat en pes i talla. Que bé...

divendres, 21 de novembre de 2008

FELICITATS MACO!



Què no t'hauré dit ja quan vegis aquest regal? Doncs que m'agrada molt tot el que compartim junts, que m'agrada molt que riguem junts, que... ja saps... tot això... ;-)

dijous, 13 de novembre de 2008

FELICITATS BLANCA!

No pensaries que et quedaries sense el teu regal "blogero"
Estàs estupenda, ja ho saps però t'ho repeteixo...

dilluns, 10 de novembre de 2008

L'agenda de la Denali

Per compensar la meva manca d'experiència gossil vaig començar a educar-me en termes canins molt abans de rebre la Denali donat que la meva experiència era zero... Així que el temps va començar a comptar enrere a gran velocitat, amb tota la llista de coses que s'havien de fer, bàsicament, abans de les 16 setmanes perquè segons sembla és el moment de màxima plasticitat del gos... Aquí en teniu algunes mostres... No representen res especial en el nostre "modus vivendi", no són novetats que fem expressament per a ella, però si que les fem amb un objectiu concret, ara per ara... Aquí teniu algunes mostres...

Diumenge varem anar a la Fageda i la Denali va unir-se al grup... Estava la mar de feliç amb un grup de 15 humans i tothom pendent d'ella. I nosaltres més. Cada passejada/caminada/activitat que compartim, posa en evidència la sintonia entre nosaltres. Hi havia una gentada impressionant, i entre tanta gent n'hi havia alguns que anaven amb el seu gos... Més d'un cop varem sentir allò de "és molt poruc/ga", i la Denali, prudentment, mostrant els seus encants per fer una coneixença... No era el cas d'aquesta petita cocker, que estava ja ben cansada de jugar.

Tot i la quantitat d'estímuls i informació al seu voltant va estar pendent de nosaltres la major part del camí... Bé, exceptuant un moment que va preferir anar amb altres membres del "grup" que amb els amos... I entre ella i la Fageda hem pogut capturar moments fantàstics.

I avui tocava socialització a lo bèstia... No m'ho pensava que passejant pel veïnat aprofitaríem tant el passeig...


Cabres, ovelles...

Gossos poc amistosos...

I l'estrella del passeig, que de fet és el que anàvem buscant... L'hem hagut de lligar i tot (a la gossa), perquè no hi havia manera que seguís el camí si el cavall era per allà a prop. Cagada de por... Sort que en Nani ha estat tan content de trobar-la que li ha fet oblidar totes les cabòries.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Passejant amb la família

Una de les coses que la pluja ens havia impedit des que la Denali ja estava vacunada era anar a passejar amb les de Cal Sord, les tietes. Però avui ha estat el dia. Avui si que si.

El tema de fotografiar gossos encara no el tenim molt controlat així que no sempre llueixen tant com nosaltres voldríem. A més, n'hi ha alguna que boicoteja les fotos més maques... Si heu mirat la foto d'aquí dalt ja haureu detectat la sabotejadora: la Runa.

Aquí estaven llegint el diari, que es veu que en aquest marge del camí és on es trobaven les notícies més interessats del veïnat. On és la Kira? Segur que com que ella és la "jefa" ja havia llegit el diari la primera.

La Denali ha anat alternant-se entre els gossos i els amos, però quan més entusiasme ha mostrat per nosaltres ha sigut quan s'ha adonat que hi havia alguna cosa que feia millor olor que el seu pinso... salsitxes!

Jo diria que el seu interès per mi s'ha triplicat...


dilluns, 3 de novembre de 2008

Primer passeig pel camí ral

Per fi una mica de treva en aquesta tardor tan celta. Avui hem dinat en una esgarrapada i ens hem llençat al... carrer? No... Al camí... S'havia d'aprofitar abans no es fes fosc. L'objectiu també era veure com va passejant pel camp, així ens fem una idea de com pot anar la passejada per la Fageda de diumenge.
Ha sigut molt poc tros el que ens tocava el sol, però hem caminat el que pensàvem, tot i aturant-nos per jugar i fer relacions socials, els gossos i els humans... Aquí, passada l'hermita de Sant Esteve, albirava a l'horitzó dues persones humanes, dones. Li veieu la cua, no?


I al darrera ha aparegut en Willi, que ha procurat prendre paciència amb aquesta petita, que un cop s'han presentat no volia altra cosa que jugar. Ni quan l'han deslligat en Willi s'ha animat a jugar. Suposo que 10 anys són masses per suportar el ritme d'un cadell, ni que sigui un moment. Però hauria d'estar content. Gràcies a aquesta trobada l'han deixat anar... Anava a dir que ha pogut córrer però no, perquè no ha fet masses corredisses.

La Denali ha aguantat tot el tros sense cap dificultat. Diuen que els cadells es cansen aviat però ella, mentre és fora de casa, sembla disposar d'energia inesgotable. No us deixeu enganyar per les aparences.

Ara bé, arribada a casa fins i tot em sembla que es queixava perquè nosaltres voltàvem per aquí i per allà fent coses i ella no sabia on ajaure's per estar amb nosaltres i descansar desprès de la passejada. Hi ha hagut un moment, quan ens hem aturat a un clar del camí, que s'ha posat com una bèstia immunda quan jo anava a jugar-hi i tot d'un plegat m'he trobat fent-li una clau millán sense haver-m'ho proposat. He començat evitant que em queixalés i així hem quedat mentre no s'ha calmat. Una mossegada passi, però dos no. Denali, Denaleta, viam si ens entenem.